Amor, seny, exigència

“No tractis el nen amb respecte només pensant que algun dia serà un adult, tracta’l amb respecte pel que és, i respecte vol dir estimació, sentit comú i exigència”.

Aquest dijous vam celebrar l’últim dels quatre Diàlegs de Pedralbes, una iniciativa anual de l’Ajuntament de Barcelona i l’ARA, comissariada pel professor de la UAB Daniel Gamper i que en aquest 2024 s’ha dedicat a parlar dels nens, més concretament de què en diuen la filosofia, la pedagogia i el dret.

Va sortir la idea que, posats a parlar dels drets dels nens, els nens tenen dret que els seus pares siguin feliços, perquè de com els estigui anant la vida als progenitors en depèn l’amor, el temps i, esclar, les condicions materials en què educaran els seus fills. I això no és poca cosa si comptem la quantitat d’energia que podem arribar a necessitar quan som adults per recuperar-nos de segons quines infàncies complicades. Hi ha nens que es tornen invisibles perquè no saben ni quan ni per què els renyaran.

Les referències a l’escola van ser constants a partir de la definició de l’antropòleg Lluís Duch, que deia que l’escola és una estructura d’acollida en una societat a la intempèrie, tan a la intempèrie que hi van a parar dues tipologies socials que, dibuixades amb traç gruixut, serien la dels nens pobres desestructurats i la dels nens rics maleducats. I tot això en un context en què, com va defensar Anna Pagès, caldria un “retrocés tàctic” tant en pedagogia com en tecnologia, perquè hem entrat en una fase en què l’"això, ara, no”, no s’entén i les pantalles ens estan fent perdre el llegir i l’escriure, que és tant com dir que la comprensió i l’expressió cauen en picat. Sortir de les urgències informatives per dedicar una hora i mitja a la reflexió de fons i fer-ho a tocar del claustre de Pedralbes ha tornat a ser gratificant.