“El meu amo no té pressa”
Dimecres a la tarda, per la Puríssima, TV3 va emetre Neix un nou estel, la retransmissió en directe de l’encesa de l’estel que corona la torre de la Mare de Déu de la Sagrada Família.
Un total de 389.000 espectadors i gairebé un 20% de quota de pantalla demostren que hi ha una gran curiositat al voltant de l’església i la seva arquitectura.
Amb un fred que pelava i que gairebé es podia notar des de l’altra banda de la pantalla, la periodista Núria Solé es va encarregar de la presentació de l’esdeveniment històric amb la col·laboració de dos convidats que van fer gala d’una pedagogia immillorable. David Puig, arquitecte adjunt de l’edifici, va explicar que Gaudí, quan se li retreia la lentitud en la construcció de la Sagrada Família, deia “El meu amo no té pressa” com a argument irrefutable. Francesc Romeu, periodista i capellà, va aconseguir que el vessant litúrgic, que a la televisió acostuma a ser feixuc i poc atractiu, es convertís en una lliçó elemental de cultura religiosa prou entretinguda, especialment per als neòfits en la matèria. Romeu va saber traduir els conceptes bàsics de la cerimònia de benedicció i va instruir-nos en el llenguatge i la simbologia. Però sobretot era el seu entusiasme i claredat a l’hora de comunicar els coneixements el que va marcar les diferències i atrapar l’espectador.
El plat fort de l’acte havia de ser el missatge del papa Francesc. Tot i que les seves paraules han estat celebrades dins del seu gremi, televisivament el discurs va ser decebedor. Per les deficiències en el so i per la precarietat visual de l’enregistrament. No s’hauria de confondre l’austeritat amb la indolència. El pla del papa Francesc assegut a la taula, sense pràcticament aixecar els ulls del paper, llegint sense intencionalitat ni energia, desganat, feia flaire de pur tràmit eclesiàstic. Com a espectador només tenies curiositat per detectar quants fulls li quedaven a la carpeta per acabar el discurs. Un missatge tòpic que a aquestes altures del segle XXI només transmet anacronisme, buidor de contingut, avorriment i, sobretot, inèrcia professional. Ni commovia, ni esperonava, ni feia pensar, ni mostrava autoritat, ni tan sols connectava d’una manera especial amb l’esdeveniment que se celebrava.
Per sort, la part musical ho va compensar. El Magnificat dirigit per Marc Timón i interpretat per l’Orfeó Català i l’Orquestra Emporium Ensemble va donar l’èpica i la grandiloqüència a l’esdeveniment. La música va ser l’ingredient clau que va transmetre vigor i transcendència. La realització televisiva també es va preocupar de proporcionar la majestuositat necessària. Tot i que en l’instant precís de l’encesa de l’estrella el pla escollit no va semblar el més òptim, un cop l’estrella de Maria brillava sobre Barcelona, la televisió va saber-ho transmetre amb bellesa i delicadesa. Arquitectura, música, imatge i col·laboradors van demostrar i compensar l’habilitat comunicativa que és obvi que l’Església fa anys que ha perdut. També deuen pensar que el seu amo no té pressa.
