En temps de globalització, l’aprofundiment democràtic i els debats sobre sobirania estatal i reconeixement nacional no són fàcils. El lliure mercat mundial no vol parlar de drets ni d’equitat. La política és més complexa que en altres moments en què les causes i les solucions dels dèficits eren evidentíssimes.
Aquest any serà especialment intens perquè hi ha eleccions en indrets que sumen més de la meitat de la humanitat, i l’impacte del que passa a les grans i petites potències del món cada vegada és més evident en el nostre quefer diari, i especialment en l’economia domèstica.
Les europees seran un bon moment per adonar-nos que qui demana que els estats recuperin sobirania són, precisament, els que creuen que poden receptar-nos solucions fàcils i aixecar exaltacions patriòtiques per fer-nos oblidar la gravetat dels efectes del canvi climàtic, la causa de les migracions, les desigualtats socials en l’accés als serveis de benestar.
No és fàcil treballar amb rigor per garantir la sostenibilitat dels sistemes de salut universals, ni redefinir models educatius arrelats a l’entorn que preparin la mainada per ser enginyers aeronàutics i estudiar els recursos de l’espai. No és fàcil crear xarxa d’atenció social que supleixi la família i el veïnat i incorpori noves modalitats d’envellir a casa. No és fàcil dissenyar infraestructures de comunicació respectuoses amb el territori i que canviïn l’actual frenesí de mercat global que desmereix els productes propers i gasta energia innecessària.
A tot això i molt més, Catalunya no hi és aliena. Ans al contrari, fa anys, una dècada com a mínim, que la Catalunya institucional ignora decisions sobre seguretat, educació, salut, gestió del bosc, paper de l’agricultura, obtenció de l’aigua en les grans zones metropolitanes, descarbonització, infraestructures de mobilitat... i la Catalunya desperta mira de fugir de les guspires del combat polític.
Una part d’Espanya ha iniciat un procés de reconeixement de la plurinacionalitat; els líders del PSOE parlen de reconeixement nacional de Catalunya encara amb poca convicció. Però hi ha una altra Espanya que crida a una uniformitat impossible, i que nega tots els camins per retornar-nos a una situació de debat polític encalmat que permeti explorar on arriba aquest reconeixement nacional. Cridar molt per evitar parlar dels problemes de difícil solució és una tècnica cada vegada més emprada pel populisme. Cridar i gesticular molt és la més antiga manera de no resoldre mai els problemes de fons. És veritat que la justícia espanyola com a poder de l’estat i com a servei públic s’ha de renovar i adequar-se als nous temps i necessitats, però ¿com podem formular propostes sobre una qüestió tan delicada si els crits ho amaren tot?
Com que no gaire sovint es proposen mesures de gràcia que necessitin una llei orgànica per concedir el perdó penal, és raonable que el debat sigui intens. Seria d’agrair que també fos instructiu, però ja sé que demanar-ho és una ingenuïtat. Les comparatives delirants, el to exaltat, la política furiosa i iracunda que la dreta fa servir sense voler deixar enrere èxits de la democràcia com la finalització de la banda terrorista ETA, violenten cada dia el necessari esforç de seriositat i qualitat legislativa que es mereixeria una norma excepcional com aquesta llei. En el seu títol hi figura la “resolució del conflicte polític entre Catalunya i l'Estat espanyol”. Però tots els que hi intervenen, hi estiguin a favor o en contra, saben que ja haurem aconseguit molt si en els pròxims anys som capaços de retornar al debat serè, amb tota la determinació que calgui, sobre quin reconeixement obtenim com a nació, quin mecanisme de cooperació interterritorial aconseguim que no sigui onerós per a la nostra hisenda, i quina llei orgànica desenvoluparà l’obligació constitucional d’especial respecte i protecció de les llengües pròpies de les diferents nacions.
La dreta espanyola creu que la negació de la plurinacionalitat li és rendible electoralment, i abraça des de temps immemorial la defensa d’un estat fortament centralista i uniformitzador. El debat sobre el model d’estat, que les eleccions gallegues d’aquest diumenge hauran definit més nítidament, provoca reaccions irracionals, i no permet que aflori la conversa necessària sobre les receptes per al bon funcionament dels serveis públics o de les infraestructures. És molt evident que entre la defensa de l’Espanya radial d'Ayuso i les necessitats de verticalitat i població litoral de Portugal que afavoreixen la proposta gallega hi ha un abisme.
Tornant a Catalunya, els resultats del passat 23-J no li atorguen força a Junts, sinó valor estratègic, que són coses diferents. Els catalans que en un moment o altre d’aquesta darrera etapa s’han sentit propers a postulats independentistes han vist amb dolor i tristesa l’entrada de membres del seu govern a la presó, han presenciat amb decepció la baralla per l’espai electoral dels dos partits que han governat la Generalitat durant aquest període, i han estat espectadors directes de l'evidència que les grans consignes èpiques no es corresponien amb l’organització de mecanismes legislatius o governamentals seriosos.
Ara, tots els catalans, abans d’afrontar el debat d’unes europees que seran molt importants, ens mereixem que sigui veritat que ens preocupen "tots els soldats i no volem una amnistia VIP" com pronunciava el secretari general supeditat, Jordi Turull. Ara, tots els catalans i catalanes que fa una dècada que porten un pes a l’estómac i miren amb preocupació la situació de la política útil catalana, mereixen ser amnistiats per poder participar dels debats del món que ens afecten.
