Per fi coneixem el text de la llei d'amnistia. Després de mesos de debat públic en el buit, ja és possible fer-se una idea exacta de com es concretarà la polèmica mesura pactada per facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Segur que disposar d'un projecte de norma no canviarà la postura de tant jurista de part que ja havia decidit que estaria a favor o en contra de la llei. Els nostres jutges, sense anar més lluny, ja s'hi havien pronunciat públicament en contra sense necessitat de saber de què anava, així que poc els importarà el que digui finalment.
Tanmateix, la veritat és que la proposició pactada entre els grups parlamentaris i presentada al registre del Congrés aclareix moltes qüestions i obre alguns interrogants nous.
El primer que sorprèn de la llei és el preàmbul, extraordinàriament ben escrit, jurídicament sòlid i molt fonamentat. Aquestes pàgines inicials les hauria de llegir tothom qui tingui dubtes de la necessitat d'una amnistia. Després d'analitzar la nombrosa jurisprudència a favor de la possibilitat constitucional de l'amnistia i els precedents espanyols i estrangers, va al moll de la qüestió. En contra del que volen transmetre des de la dreta política i judicial, el problema de l'amnistia no és jurídic, sinó polític. La Constitució la permet, però és discutible si resulta oportuna.
La llei invoca la necessitat de superar un conflicte social a Catalunya que ningú no pot negar. Al·ludeix a la desafecció de gran part de la població cap a les institucions estatals i planteja la possibilitat de buscar sortides al conflicte de manera negociada i sense l'amenaça dels tribunals sobre la llibertat o les propietats de tants independentistes. Dit així, sona raonable. La causa és prou important per establir una diferència de tracte puntual a favor dels partidaris de l'independentisme i en aquest sentit la mesura es pot entendre com a proporcionada. No sembla que en aquest punt hagi de tenir dificultats per passar el filtre del Tribunal Constitucional.
És destacable que la proposició de llei no justifica l'amnistia –com insinua part del poder judicial espanyol– amb l'argument que les condemnes judicials amb motiu del Procés eren injustes o desproporcionades. No és una amnistia contra els casos de lawfare, que no apareixen per enlloc al text, sinó orientada exclusivament a la reconciliació com si res no hagués passat.
Per això, la llei intenta ser exhaustiva en la concreció dels fets que puguin beneficiar-se de la mesura de gràcia: tots els actes per aconseguir la independència de Catalunya, els destinats a promoure les consultes del 2014 i 2017, els de suport als encausats i els de resistència a la policia en aquest context. El text és prou ampli per entendre que s'inclouen en l'amnistia moviments com Tsunami Democràtic o les protestes contra les sentències del Tribunal Suprem, encara que en aquest punt peca d'una certa falta de claredat, que pot portar algun jutge a entendre el contrari.
En el terreny dels actes no amnistiables hi ha els actes de terrorisme amb resultat de mort. Això obre una porta perquè algun jutge desaprensiu i amb molta imaginació pugui imputar Marta Rovira o Carles Puigdemont com a causants de l'infart que li va costar la vida a un ciutadà francès durant una protesta a l'aeroport de Barcelona per detenir-los i encausar-los malgrat aquesta llei.
El sistema dissenyat per la llei exigeix una resolució ferma del jutge competent per entendre amnistiat qualsevol acte. L'excepció semblen ser només les ordres de cerca i captura o altres mesures cautelars, que queden automàticament aixecades. En termes pràctics es facilita el retorn dels exiliats, però els polítics inhabilitats o investigats necessitaran que un jutge els amnistiï expressament. Això vol dir dues coses: d'una banda, que lògicament són els jutges (i en el seu àmbit, el Tribunal de Comptes) els únics que poden aclarir el contingut de la llei, i que cal esperar les seves decisions per veure com la interpreten i quins actes se'n beneficiaran. De l'altra, que aquesta mateixa judicatura té capacitat per paralitzar l'aplicació immediata de la llei mitjançant el plantejament d'una qüestió d'inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional o un dubte prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.
Això ens porta a l'espinosa qüestió dels temps per a l'aplicació de l'amnistia. Sembla que la proposició de llei al Congrés es tramitarà per la via d'urgència, de manera que en menys d'un mes pot estar aprovada. Tot i això, el Partit Popular, que té majoria al Senat, ja s'està movent per boicotejar-hi la seva entrada en vigor. Acaba d'aprovar una reforma clarament inconstitucional del reglament d'aquesta cambra que permet retenir la llei fins a dos mesos. Encara que sigui inconstitucional, la reforma s'aplica mentre el Tribunal Constitucional no la declari així, i com que el gener no és hàbil a efectes parlamentaris, això significa que previsiblement la llei d'amnistia trigarà almenys quatre mesos a publicar-se al Butlletí Oficial de l'Estat.
Un cop entri en vigor, les persones que se'n vulguin beneficiar s'han d'adreçar al jutge competent perquè declari que, si escau, l'amnistia és aplicable. Si el jutge, un cop escoltades les parts i acabats tots els tràmits, considera que la llei pot ser inconstitucional o contrària al dret europeu, en pot suspendre l'aplicació en espera, com hem dit, d'un pronunciament del Constitucional o el Tribunal de Justícia.
Certament, no sembla que la llei s'oposi a la normativa comunitària: en la mesura que no es deixa de perseguir cap delicte que sigui obligatori segons aquestes normes, l'amnistia és una qüestió de cada país, que ha de decidir quan i per què l'adopta. Els dubtes de constitucionalitat tampoc no semblen gaire fundats, encara que això és en gran manera opinable. La valoració sobre si la llei justifica prou la necessitat, la raonabilitat i la proporcionalitat d'una amnistia depèn molt de la perspectiva de qui la faci. No és del tot descartable que alguns magistrats del Constitucional tinguin dubtes.
En tot cas, previsiblement, fins que no tinguem una sentència del Tribunal Constitucional la llei d'amnistia no s'aplicarà amb plenitud. Això aconsella que el nostre màxim intèrpret de la Constitució abordi el tema amb autèntica celeritat. No es tracta només que no trigui dotze anys a resoldre'l, com amb la llei de l'avortament, sinó que l'ideal perquè el país pugui superar d'una vegada aquest episodi seria tenir una resposta en mesos. Mentrestant, la llei estarà en l'aire, i amb aquest combustible serà difícil extingir la tensió social. Per descomptat, la judicatura no hi ajudarà. Al cap i a la fi, és molt difícil governar contra un poder judicial alterat i polititzat com el que en aquests moments tenim a Espanya.
