Amnistia i un pres al Parlament

Quan fou mort el combregaren. Una vegada aconseguida la proesa de perdre la majoria al Parlament, els partits independentistes catalans s'han posat d'acord a fer president del mateix Parlament Josep Rull.

Rull és un dels presos polítics del Procés, un que es va empassar quasi quatre anys de presó i aquell judici impresentablement polític que els mitjans i els grans partits polítics espanyolistes van voler vendre com la gran prova d'estrès de la democràcia espanyola. I bé, d'estrès sí que n'hi va haver; de democràcia, més aviat poca. Fiscals del Suprem tan descaradament parcials que, amb la sentència ja ferma, algun d'ells encara feia declaracions lamentant que la sentència havia d'haver condemnat per rebel·lió i, per tant, ser encara més dura. Testimonis que mentien sense manies, una acusació particular en mans de l'extrema dreta, obstruccions a la feina dels observadors internacionals, un jutge Marchena erigint-se en campió del cinisme, etc. Després van venir les protestes per la sentència, que varen dur més lawfare, més acusacions falses (també de terrorisme), detencions, exilis.

Tanmateix, bona part de l'independentisme es va estimar més entrar en una llarga fase en què els presos eren insultats, menystinguts i tractats de covards o d'haver claudicat i haver-se entregat a la justícia espanyola. També hi havia qui dejectava els exiliats, acusant-los, per variar, d'haver sortit cames ajudeu-me, en comptes de quedar-se a defensar idees i posicionaments i afrontar les conseqüències. En total, va quedar un inacabable panorama de covards, traïdors, arribistes i tontets, d'on sobresortien un escàs planter de veus que es presentaven a elles mateixes com a lúcides, valentes, íntegres i patriòtiques. Tot això ha acabat degenerant fins a la situació actual, en què els partits independentistes han perdut un milió i mig de vots a les eleccions al Parlament i un milió a les europees, i han arribat a congriar una formació d'extrema dreta genuïnament catalana (de Ripoll, nogensmenys) i alguns altres experiments grotescos. També s'ha estès un amarg sentiment de desmoralització col·lectiva que es tradueix en unes pesadíssimes murgues sobre la mort del país, de la llengua, del poble català, etc. Por, malfiança, rancúnia. Mal assumpte.

Enmig de tot això entra en vigor la llei d'amnistia, que ha arribat a patir entrebancs fins i tot dels mateixos beneficiaris. Ningú sembla voler celebrar-ho, perquè també deu ser de panolis i de traïdors, però evidentment, en la situació a què s'havia arribat, és una gran victòria democràtica i un punt de partida per deixar enrere tanta bilis i fer feina mirant endavant. Òbviament, els jutges i tots els repartidors de llenya del nacionalisme espanyol intentaran fer-ho impossible: però aquesta és una part, i n'hi ha una altra que depèn dels catalans, començant pels partits independentistes. Rull, polític dialogant, pot ser un bon president de Parlament, en la millor tradició de la dreta catalana (també en tenen de bones, de tradicions). I ben arribada l'amnistia, per fi.