Quan Oriol Junqueras va impulsar la consigna de donar l’amnistia per descomptada, no ho va fer –com creuen alguns– per fer naufragar l’acord d’investidura, sinó per treure-li valor a la gran aposta negociadora de Junts i començar a obrir altres carpetes on ERC pugui tenir més protagonisme (Rodalies i finançament). De la mateixa manera, en el seu dia Junts va minimitzar els indults i la reforma de la sedició. El sobiranisme dividit s’entesta en negar els seus propis mèrits. Però el cas és que, certament, l’amnistia s’ha començat a donar per feta i és per això que fins i tot els prudentíssims empresaris catalans hi donen suport. És per això, també, que Pedro Sánchez es va sentir prou fort, ahir, per defensar-la en el comitè federal del PSOE davant dels seus barons més carpetovetònics. I això no és mèrit seu, ni molt menys del PSC d’Illa. És una imposició forçada per l’aritmètica electoral. Els partits independentistes han aconseguit que el president en funcions canviï de parer respecte a una qüestió crucial que la dreta espanyola considera un crim de lesa pàtria. Encara més: han aconseguit que l’entorn de Feijóo no es preocupi només de captar vots de Vox a base d’exabruptes, sinó també de buscar maneres de fer i de dir que li permetin mantenir o eixamplar la seva quota electoral a Catalunya. No és poca cosa. La política d’un país depèn d’on rau el seu centre de gravetat.
L’amnistia ha de recórrer un camí llarg i tortuós, perquè depèn del braç armat de la dreta política, és a dir, la judicatura, i per tant cal que sigui una llei ben feta, començant per l’exposició de motius. Aquí se’ns planteja una batalla pel llenguatge i pel sentit de les paraules que amenaça de ser tan feixuga com inútil. A Madrid hi ha terror perquè, a diferència dels indults, es percebi l’amnistia com un acte de contrició per part de l’Estat. Per això hi ha interès en què quedi per escrit que l’1 d’Octubre va ser un delicte, i que els partits independentistes no actuaran de forma unilateral. Però de què li serveix a Espanya remarcar que un acte massiu d’exercici del vot, dut a terme sense violència, després d’anys d’oferiment de diàleg per part catalana, es consigni com a “delicte”? No li serveix de res més que no sigui una humiliació política dels seus futurs socis de govern.
Pel que fa al gran dogma de fe de Junts –no renunciar a la unilateralitat–, ¿de què li serveix a l’independentisme, si de fet tant Puigdemont, com Junqueras, com tot el seu govern, van desestimar la unilateralitat de facto el 2017, renunciant a aplicar el resultat del referèndum i aprovant tot just una declaració d’independència fictícia que no va tenir cap aplicació pràctica, en gran mesura, perquè els carrers es van buidar, mig govern va marxar a l’exili de forma immediata i l’altre mig es va entregar a les autoritats sense ni tan sols reivindicar la validesa democràtica dels seus actes?
Els fets d’octubre del 2017 només van servir per posar en evidència la naturalesa repressiva de l’Estat (el dia 1) i la impotència de la classe política catalana (en els dies posteriors). Sincerament, crec que ni els uns ni els altres haurien d’estar massa interessats en enfarfegar-se en una disputa que difícilment portarà a punts d’acord. El preàmbul de la llei d’amnistia de 1977 deia, simplement, parlant en nom del rei: '“De conformidad con la Ley aprobada por las Cortes, vengo en sancionar:” El més rellevant d’aquesta llei és el que deia l’article 1, en què quedaven amnistiats tots els actes d’intencionalitat política, “cualquiera que fuese su resultado”. Després, cadascú va explicar les coses com li va semblar més convenient. I això és el que hauria de passar també ara.
