Amnistia, Parlament i jutges il·liberals

Durant la Transició dels anys setanta del segle passat es van donar tant condicions i circumstàncies inevitables (soroll de sabres de l’exèrcit, crisi econòmica, etc.) com deficiències que eren més evitables i que foren traslladades al producte jurídic de la Transició: la Constitució de 1978. Entre aquestes deficiències podem citar una regulació de la reforma constitucional que la fa impossible en temes substancials, la successió i irresponsabilitat política de la monarquia, la molt deficient redacció del títol de les autonomies, la composició del Tribunal Constitucional en un estat plurinacional i autonòmic, etc.

Tanmateix, per sobre d’aquests errors i deficiències en destaca un de molt concret: no haver reformat, ni abans ni després de l’aprovació constitucional, el poder judicial hereu de la dictadura. No haver democratitzat la composició i funcions de la cúpula judicial (Tribunal Suprem, Audiència Nacional, Fiscalia, Consell General del Poder Judicial, Tribunal de Comptes, Advocacia de l’Estat). Es tracta d’una deficiència estructural que condiciona i devalua permanentment el funcionament de l’estat de dret i de la democràcia espanyola. En el fons això reflecteix la crònica debilitat del liberalisme polític espanyol, així com les tendències autoritàries que recorren quasi la totalitat de la història contemporània d’Espanya.

Amb aquests precedents no és cap casualitat que es mantingui des de les instàncies judicials que la unitat de l’estat i el seu nacionalisme (il·liberal) són més importants que l’estat de dret i la democràcia. Especialment quan es qüestiona aquella unitat, l’ombra de conceptes del principal jurista del règim nazi, Carl Schmitt, plana sobre les decisions judicials actuals (amic / enemic, defensa de l’estat, sobirania nacional / estat d’excepció, dret penal de l’enemic, etc.). L’inherent conservadorisme jurídic tradicional es transforma en un autoritarisme reaccionari aliè als valors i objectius de la democràcia liberal. Un fet que fins i tot comporta una molt escassa voluntat d’acceptar, a la pràctica, el dret i les decisions dels tribunals europeus quan contradiuen les decisions prèvies dels tribunals espanyols.

Els estats de dret es fonamenten en dos components bàsics: el respecte i protecció dels drets i llibertats de tots els ciutadans, i una separació de poders que pivota en la independència i imparcialitat del poder judicial. Si falla una d’aquestes dues condicions en la legalitat i, sobretot, en les actuacions pràctiques de les institucions, ja no es pot parlar d’un estat de dret. En el cas espanyol, i en relació amb l’independentisme, fallen els dos components.

En contextos que se saben hostils, la regla més racional de decisió col·lectiva és l’anomenada regla “maximin”, que consisteix a minimitzar el màxim risc al qual t’enfrontes. És clar que per a l’independentisme la cúpula judicial espanyola resulta hostil. No actua preferentment en termes liberaldemocràtics, sinó en termes de nacionalisme d’estat. Això fa que quan s’estableixen acords polítics, com una llei d’amnistia, cal partir del fet que aquesta cúpula voldrà interpretar i aplicar la llei en termes nacionalistes autoritaris. Això implica dues coses per als ciutadans i actors polítics afectats: 1) procurar “blindar” la llei al màxim possible, condició necessària però que pot ser molt insuficient, i 2) reformar la formulació “jurídica” d’aquells delictes a través dels quals els tribunals previsiblement voldran emparar-se en el moment de prendre la decisió “política” que els interessa prendre.

En el cas de l’amnistia crec que caldria reformar (en el Codi Penal) la regulació dels delictes de “terrorisme” –que va fer el PP el 2015– i especificar la violència necessària en el delicte de “traïció”, per tal que no fos un calaix de sastre aplicable arbitràriament. Aquestes dues reformes podrien formar part de l’actual negociació entre el PSOE i Junts (i desitjablement ERC) per tal d’acordar una llei d’amnistia que ho fos de veritat. L’actual redactat no és una veritable llei d’amnistia, ja que exclou una part molt significativa de polítics i ciutadans del país.

La legalitat, aquesta legalitat, és bona part del problema. Si als dèficits liberals del poder judicial espanyol hi afegim les conegudes pràctiques realitzades per diferents poders executius en matèria de seguretat –pràctiques policials i de la Guàrdia Civil en la confecció d’informes falsos sobre polítics (Mas, Trias), la policia patriòtica (Villarejo, Fernández Díaz i companyia), les investigacions “prospectives” que es fan sense causa judicial prèvia, els espionatges amb Pegasus i altres vies a dirigents polítics i ciutadans, la vigència encara de la llei franquista de secrets oficials (1968), el paper polític del CNI, etc.– el resultat és un estat molt distanciat de les democràcies liberals de qualitat, en les quals serien delictes uns comportaments judicials que aquí queden impunes.

En relació amb l’independentisme ja fa temps que l’estat de dret espanyol ha saltat pels aires, dinamitat. El PSOE mostra una confusió intel·lectual i política entre voler ser un “partit d’estat” i actuar amb submissió a la il·liberalitat de la cúpula judicial, és a dir, amb submissió a l’arbitrarietat autoritària de to franquista del deep (i a vegades authoritarian) state. En el govern central manca molta més audàcia i sentit històric, si és que realment vol ser un govern progressista en termes de sistema polític i no només en termes d’algunes polítiques sectorials. Erradicar la possibilitat de pràctiques de lawfare, això sí que és el que s’espera d’un partit progressista i d’estat.