La simple possibilitat, molt lluny encara de concretar-se, d’una amnistia vinculada al Procés està desvetllant tota mena de reaccions furibundes entre determinats actors de l’escena espanyola. L’enfurismada sortida de to del nostre petit Donald Trump, per nom J.M. Aznar, és l'episodi més recent d’aquestes reaccions viscerals i agressives.
Val a dir que els nervis histèrics d’alguns personatges i poders davant d’una hipotètica amnistia no ens haurien de sorprendre, perquè no són nous. De fet, són els mateixos que vàrem viure quan es va tramitar i aprovar l’Estatut de Catalunya, moment triat per alguns per organitzar recollides de signatures per tota la geografia ibèrica al crit del perill greu de “destrucció nacional” i de dissolució d’Espanya. Res de nou a l’horitzó.
Faríem bé, tanmateix, de no menystenir aquesta cridòria. El que es pretén és crear un clima irrespirable que liquidi qualsevol opció de tirar endavant l’amnistia. Saben, perquè és veritat, que l’amnistia no equival a un perdó, a diferència dels indults. L’amnistia representa el reconeixement de facto que els fets i les decisions vinculats al procés sobiranista tenien una naturalesa política, i de cap manera delictiva. En aquest sentit, suposa posar el comptador a zero. Si s’aprovés com cal, significaria tornar a la casella de sortida del 2012, quan amb una sòlida majoria el nostre Parlament va plantejar una negociació seriosa a l’Estat al voltant del concepte del dret a decidir. Com gairebé sempre, el cop de porta i el menyspreu varen ser sonors.
Davant del desafiament democràtic plantejat pel sobiranisme català, l’Estat va triar el camí fàcil i habitual: considerar allò com una operació criminal dissenyada per les ments delirants d’uns colpistes insolidaris. De manera progressiva, es va posar en acció l’aparell de la repressió que hem viscut i patit en els darrers anys, i que encara dura. A ulls dels que no volen sortir d’aquest esquema, l’amnistia equivaldria a una derrota humiliant i a una genuflexió insuportable.
Aznar crida a un alçament per evitar la possibilitat d’una amnistia, perquè sap que si s’aprovés seria tornar a la casella de sortida. És a dir, seria el reconeixement que, en la seva arrel més profunda, el pols que hi ha entre les institucions catalanes i l’estat espanyol respon a un conflicte d’ordre constitucional, i que com a tal hauria d’haver sigut tractat des del començament. En efecte, si el Parlament català té, des de l’any 2015, una majoria independentista, vol dir que una part molt rellevant de la societat catalana dona per obsoleta o superada la Constitució, almenys en el seu vessant de configuració territorial.
¿Com s’aborda un conflicte constitucional entre territoris o realitats polítiques nacionals? Se m’acuden tres vies possibles: la ideal, que a Espanya sembla inimaginable, fora plantejar una reforma constitucional per donar resposta a la reclamació catalana. La real, la que segueix vigent, ha consistit en castigar, espiar, donar cops i reprimir. I la via intermèdia, la que es pot intentar ara aprofitant l’arquitectura parlamentària, i que consistiria a cercar solucions que sense satisfer plenament les dues parts permetessin reduir el conflicte sense donar-lo per resolt. Queda, no cal dir, una altra via: la unilateralitat. Això, tanmateix, són figues d’un altre paner i algun dia mereixeria una reflexió serena i objectiva, més enllà dels titulars a favor o en contra.
La prova del nou de les setmanes vinents serà la capacitat de resistència dels socialistes davant del foc creuat que hi haurà per avortar l’amnistia. El clima per fer encallar qualsevol intent de posar el comptador a zero serà irrespirable. El partit socialista sap que sense amnistia no hi haurà investidura, però també sap que només amb l’amnistia tampoc no n’hi haurà. L’equació es presenta difícil, però no impossible.
En la meva opinió, els partits independentistes no han de buscar la repetició electoral, però han d’assumir que es pot donar per no perdre força de negociació. Unes noves eleccions no són l’escenari ni convenient ni desitjable, però tampoc poden convertir-se en l’excusa per no encarar els reptes de cara. La missió dels sobiranistes no consisteix a aturar la dreta per salvar l’esquerra, sinó a construir una sortida digna per a Catalunya que doni sentit i continuïtat als anhels de llibertat. Dins de l’independentisme no es donen avui les condicions per arribar fins al final, per fer el pas definitiu. Molta repressió i massa errors propis ho impedeixen. Cal refer aquestes condicions internes, i ja es veu que no serà ni fàcil ni ràpid.
I, tanmateix, la partida està oberta. Les cartes són bones. Caldrà una mica de sort i molt d’encert.
