Amnèsia

Els principis només es fan efectius encarnats en realitats determinades. L’ideal mai s’assolirà en la seva versió més pura. El govern de coalició PSOE - Unides Podem voldria coronar el seu viatge amb una llei de la memòria que obri la porta a jutjar els crims franquistes. Un tabú que s’arrossega des de fa 45 anys. Però els socialistes han estat peça articular del règim democràtic i se senten compromesos tant amb els seus avenços com amb les seves contradiccions.

El crit de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” presidia les manifestacions dels anys 70. L’amnistia dels condemnats pel franquisme per raons polítiques va ser una reivindicació de les forces democràtiques que prové de la consigna de reconciliació nacional que va llançar el Partit Comunista l’any 1956. Però no es pot oblidar que el règim del 78 va néixer d’un procés de negociació amb les institucions franquistes, que estaven plenament vigents. I amb unes relacions de forces prou desiguals, de manera que l’amnistia es va fer extensiva als mandataris i botxins del franquisme, alguns dels quals van ser protagonistes del pacte. En aquell moment segurament no hi havia altra opció per a un canvi pacífic. El que enlloc estava escrit -i va ser el mecanisme de perversió que es va posar en marxa-és que l’amnistia exigís un deure d’amnèsia. I tanmateix es va imposar una mena de tabú del passat. Una por generalitzada a mirar cap enrere.

Quan l’any 82 es va acabar la Transició i va començar la consolidació del règim, el PSOE, amb un resultat electoral que li donava una autoritat política i moral sense precedents, en comptes de dotar el país de la cultura i dels hàbits democràtics que no tenia, va centrar els seus esforços en la construcció d’un règim fort que evités que la democràcia fos, un cop més, un miratge. I així es va bastir el corporativisme bipartidista que ha funcionat fins al 2014. I que ha mantingut el tabú sobre el passat.

Ja seria hora, doncs, de dir les coses pel seu nom i assenyalar les responsabilitats que han quedat impunes, tot i saber que la dreta no ho acceptarà mai. Aixequem el tabú, mirem el passat, reconeguem que hi ha delictes contra la humanitat que no prescriuen. Tanmateix, siguem conscients que el recorregut judicial possible és limitat. Però, almenys, que els crims de la dictadura no gaudeixin del privilegi de la foscor.