Els amics de l’Art Nou / En nom de la família

Els amics de l’Art Nou

Hi ha coses, a banda de la higiene bucal, que convé fer un cop l’any. Pujar a Montserrat, mirar el cel de nit des d’Àger, caminar de Monells a Madremanya o visitar la Fundació Miró. L’edifici per si sol ja val una passejada. Els mòduls de Sert –tan romans, tan mediterranis, tan avantguardistes– juguen amb les lluernes i produeixen, un cop dins, una claror tamisada que il·lumina la pau interior i subratlla l’obra d’un geni. En aquest moment que la monarquia trontolla, és oportú treure’s el barret davant de l’escultura de fusta que, amb tres estris de camp, et presenta el rei, la reina i el príncep hereu. Quina contradicció tan intel·ligent entre la humilitat de la terra i l’objecte reciclat que es converteix en una família decadent que es repinta els llavis per aferrar-se a l'estatus. El contrast és la patacada. ¿Hi pot haver una crítica més subtil? A banda de l’obra permanent de Miró, aquest estiu convé veure l’exposició sobre ADLAN, aquells amics de l’Art Nou que van convertir la Barcelona republicana en un paradís de modernitat. Un centenar de socis i sòcies d’esperit lliure –Foix, Gerhard, Gomis, Pi Suñer...– compromesos amb qualsevol avantguarda artística. Era una petita burgesia urbana que tant els interessava conèixer el que es feia en un món culturalment exultant després de la Primera Guerra Mundial com exportar l’art, la música i l’arquitectura que volia ser radicalment nova i lliure. Des de 1932 i fins que va començar la guerra, a Barcelona va coincidir l’efervescència creadora amb la necessitat d’expandir uns llenguatges que, en tant que diferents, sovint costaven d’entendre als seus contemporanis. 

Ara que a la Fundació Miró ja reobre les portes de divendres a diumenge, aprofiteu-ho. Les sales encara no s’han omplert de francesos i, pel que diuen, els coreans i xinesos trigaran una mica més a tornar. Quan els veiem de nou per aquí, embadalits per la transcendència de Miró, serà el senyal que hem mort el llop de la pandèmia. 

En nom de la família

L’esport d’elit acostuma a engreixar titulars que giren sobre uns mateixos eixos: milions, victòries i records. De tant en tant, com en un edifici de Sert on la llum penetra en l’angle just per aportar serenor a la nostra ànima, la família s’endinsa en vides que semblaven moure’s, tan sols, per acumulació: de milions, victòries i records. En una setmana, però, hem tingut tres excepcions que són paradigmàtiques. A Roland Garros, a la lliga ACB i a la Champions de futbol. Stefanos Tsitsipas, Pau Gasol i Sergio Ramos. El tenista grec, tan sols cinc minuts abans de jugar el partit més important de la seva vida, va conèixer la notícia de la mort de la seva àvia. Va fer el cor fort, va sortir a la pista com si res, va guanyar-li els dos primers sets a Djokovic però, al capdavall, quan tenia la glòria a tocar, li van remuntar el partit. Tsitsipas es va quedar amb les ganes de dedicar-li el Roland Garros a la seva estimada àvia. Vet aquí una manera, bonica i crua, de relativitzar una derrota. Pau Gasol, amb 40 anys, va tornar al Barça després de dues dècades triomfant a la NBA i sent, segurament, el millor esportista espanyol de tots els temps en un esport d’equip. Després de dos anys lesionat, volia retirar-se a les pistes i posar-se en forma per als Jocs Olímpics. El final del conte és rodó. Gasol va aixecar el trofeu de campions de Lliga amb la seva filla acabada de néixer a coll. Tanca el cercle allà on va començar. No vol renovar per al Barça. La prioritat la duia als braços. Vol deixar de viatjar dos cops per setmana i no perdre’s ni un dia d’una filla que té, per padrina, la vídua de Kobe Bryant. La tragèdia de l’amic li ha fet repensar l’amic i el sentit de l’existència. Ahir Sergio Ramos va anunciar que, després de 16 anys i massa gols en temps de descompte, abandonava el Reial Madrid. També va posar la grandesa de la família per davant. A vegades, però, no ens empassem sopars de duro. El capità del Madrid no ha renovat per un problema de diners.

Xavier Bosch és periodista