Amic nostre
El nostre amic sempre havia tingut mala sort en l'amor. Mai afinava en la seva tria i s'equivocava de parella. Per això quan va començar a sortir amb l'Anna, ens en vam alegrar molt. Aquesta vegada sí, vam pensar.
Ella ens va agradar de seguida. Semblava una tia guai. Ens feia riure i vèiem el nostre amic feliç. No van trigar a anar a viure junts. I ho vam celebrar. Quedàvem per anar al cine, a sopar, sortíem alguns caps de setmana i, fins i tot, vam llogar una casa a Creta per passar-hi unes vacances junts. Va ser una bona època, ens ho passàvem de conya. Però el nostre amic i la seva nòvia van tenir un fill. Crec que és l'última cosa que vam celebrar.
No ens ha de sorprendre veure menys algú que acaba de ser pare, però deixar de veure'l del tot és sospitós. Cada vegada era més difícil quedar amb ell. Si trucàvem proposant un pla, sempre ens deia que havia de consultar-ho amb l'Anna. I d'aquesta manera l'Anna va anar adquirint poder. Ella és qui prenia totes les decisions i ho feia al marge d'ell i dels seus amics. Nosaltres gairebé ja no el vèiem. La nostra companyia va ser substituïda per la dels pares de l'escola del seu fill.
Estàvem emprenyats. S'estava perdent i fins i tot li començava a canviar el caràcter. Vam decidir quedar amb ell per parlar-ne. Però el nostre amic es va presentar amb l'Anna i ens van anunciar que esperaven bessons. Aquell dia vam saber que el perdríem per sempre. I així ha estat. Ja no el veiem. No ve a cap de les activitats que organitzem, sempre té una excusa. Però sabem del cert que amb els amics d'ella sí que s'hi apunta.
L'emprenyada inicial s'ha transformat en resignació. Ell ha pres una decisió i l'hem de respectar, encara que ens foti.
Si algun dia l'Anna el deixa, potser el tornarem a recuperar, però em temo que ja serà massa tard.
