Es deia Seán Haldane. Era de la meva edat, més o menys. Havia nascut a Sussex el 1943. Va créixer i es va educar a Belfast. Ell es considerava irlandès. El seu pare era militar i, per part de mare, era mig alemany. Va estudiar literatura anglesa a Oxford, va viatjar per Itàlia, es va casar amb una canadenca. Parlava molt bé l’italià i el francès. I podia llegir les altres llengües romàniques. Un dia em va escriure dient-me que passaria per Barcelona i que em volia conèixer. Havia llegit poemes meus en l’antologia de Marco i Pont i li havia agradat molt la meva poesia. Llegia perfectament el català, tot i que no el parlava. ¿Com s’ho havia fet per localitzar-me? No ho sé. Suposo que a través de l’editorial de l’antologia. Em va enviar un llibre seu, Desire in Belfast, dedicat. La carta era llarga. Estava datada el 21 de novembre de 1998. Em deia que ensenyava a la Universitat de Birmingham, coses clíniques (era doctor en neuropsicologia).
Va venir a Barcelona un parell de dies. El vaig portar a Santa Maria del Mar, l’edifici més bonic de Barcelona, li vaig dir. Llavors era una església tranquil·la, sense turistes i sense aquells horribles focus penjats a la meitat de les columnes. Després el vaig dur a dinar al Suquet de l’Almirall, a la Barceloneta, perquè conegués la cuina catalana. No recordo què vam menjar, suposo que un suquet, precedit d’alguna lilaina marítima. Li va encantar. Vam parlar de poesia, esclar, que era el que més l’interessava. El meu anglès és horrible i parlàvem en francès i en italià. L’endemà, suposo que va ser l’endemà, va venir a sopar a casa. No sé què li vaig fer. La memòria em fuig incontrolablement.
Al cap d’un parell d’anys, The Anglo Catalan Society em va convidar a impartir the annual Joan Gili memorial lecture. És a dir, la conferència anual en record de Joan Gili. Vaig parlar de la meva experiència anglesa i la meva conferència incloïa els poemes que havia escrit durant els meus dos anys com a lector al Queen Mary College de la Universitat de Londres. Com que Arthur Terry havia traduït “Un passeig pels bulevards ardents”, un poema molt llarg, no vaig gosar demanar-li que traduís la dotzena d’altres poemes escrits en aquells dos anys. I vaig pensar en Seán. L'hi vaig demanar i, evidentment, ho va fer. Era un xicot generós. El text en prosa de la meva conferència el va traduir Alan Yeats. La plaqueta de la reunió està datada el 2000.
Vaig passar un parell o tres de dies a Birmingham. Seán vivia en una zona suburbana prop de la ciutat, una típica caseta anglesa amb un jardinet abans de l’entrada. Un dels dies que vaig ser allà era diumenge. Precisament el Remembrance Sunday, en record dels morts a les dues guerres mundials. Al matí, Seán em va venir a buscar a l’hotel. Duia a la solapa la rosella de rigor. Com que va veure que m’hi fixava, em va dir que era en record de tots els que havien donat la vida perquè el país pogués viure ara com vivia. Volia portar-me a Oxford, perquè veiés la ciutat on havia estudiat, el seu college, i els altres colleges importants. Em va fer una visita detallada i apassionada. Al seu college vam entrar al menjador, amb les taules de fusta massissa per als estudiants i la high table per als professors, en fi, tal com ho veiem en les pel·lícules. Però real. S’hi afegia l’olor. Aquella olor mig de cera per a mobles i parquets i mig d’hormones. Em va ensenyar la casa de Tolkien. Quan va ser l’hora de dinar em va portar a Great Tew, un poble aturat en el temps, amb una església de torre quadrada i finestres gòtiques. Al costat, com és habitual, el cementiri, amb les lloses de pedra clavades a terra. Allà, entre les tombes, algunes amb corones o rams de roselles, hi havia una creu modesta, de fusta de pi, amb una inscripció mínima: "Dick. Lost. RAF". Flors fresques i una rosella com la que Seán portava a la solapa. Una nòvia? Una germana? Una viuda? Algú es recordava del pobre aviador mort. Vaig adonar-me que aquella petita creu l’emocionava. Ell es devia adonar que a mi també.
Després em va portar a dinar a un pub del poble. Sopa de porros i faisà rostit. Un pub amb la llar encesa. Tranquil. Dos gossos ajaguts vora el foc. Tres o quatre jubilats. Al vespre em va dur a casa seva a picar alguna cosa. Un paté excel·lent. Després em va tornar a l’hotel.
Al cap d’uns dies vaig rebre el poema que havia escrit sobre aquella visita al cementiri de Great Tew. Jo el vaig traduir al català. No ens vam tornar a veure més. Seán va morir el març del 2023, a Londres, on vivia.
