L’alcaldessa de Sant Cugat, Mireia Ingla, ha fet públiques a Twitter (i arran d’això n’han parlat als mitjans) les amenaces de mort que ha rebut per haver fet tancar la discoteca Drinkking Lemon, del municipi que governa. (Per cert: què havia de fer, si no?) El que l’amenaçava de manera tan mafiosa (i que ja ha estat identificat pels Mossos, per cert) li diu (amb una sintaxi pròpia de qui no beu només lemon): “Te voy a atropellar que lo sepas, será todo un accidente pero te voy a pisar seis veces si hace falta hasta que no puedas ni hablar para gobernar, zorra”. En un altre dels missatges li fa saber que sap on viu i que vigili el gos.
Conec la Mireia Ingla, perquè visc al municipi del costat de Sant Cugat i me l’he anat trobant sempre als actes culturals, però també molts cops caminant o al mercat i a les botigues. Vull dir que em resulta propera i les amenaces de mort em trasbalsen particularment, però estaria escrivint el mateix si es tractés de l’alcaldessa de Barcelona, la de Bellmunt d’Urgell, la de Sant Boi o la de Pinell de Brai, a les quals no conec.
Ha fet molt bé, trobo, de denunciar-ho i de fer-ho saber. Tothom (polític, artista, esportista o president d’escala) s’espanta amb una amenaça de mort, sobretot quan hi ha detalls concrets que donen a entendre una vigilància. “Sabem que tens gos”. Diuen que si no vols que et pintin bigotis no t’has de deixar fer fotos. És cert, esclar, però hi ha coses, com aquesta, que no són uns bigotis. Les amenaces de mort no van amb el càrrec. I el “zorra”, per cert, que no hi falti mai. Una bona amenaça sempre, sempre, ha de contenir un “zorra”.
