Les amenaces d'en Carrizosa
No és que sigui exactament una sorpresa, però crida l'atenció el to més que agre amb què Carlos Carrizosa, president del grup parlamentari de Ciutadans, s'ha referit recentment als docents de Catalunya. Carrizosa va agafar de referència el director d'un institut de Manresa que apel·la a la normativa del departament d'Educació per no aplicar el 25% de castellà imposat per una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Evidentment, la sentència en qüestió té un inequívoc caràcter polític, cerca crear conflicte allà on no n'hi havia hagut (el model d'immersió lingüística) i forma part de l'espiral judicialitzadora que ens ha engolit, segons la qual els jutges es converteixen en l'autoritat que ho determina tot, des del model lingüístic de l'ensenyament públic fins a les mesures sanitàries per afrontar una pandèmia. És allò que coneixem com a estat judicial, al qual s'aferra Carrizosa per amenaçar que “no hi haurà prou llistes independentistes per a tots els que es quedin sense feina per incomplir la sentència si són inhabilitats”. En canvi, es veu que sí que hi ha prou llistes espanyolistes, entre el PP i Vox, per haver pràcticament desarticulat el projecte de Ciutadans, per falta de patriotes valents que vulguin pujar a un vaixell que fa aigües (i que té vertaders problemes per confegir llistes electorals).
Les paraules amenaçants d'en Carrizosa ens recorden la faula de la granota i l'escorpí, que ens recorda que els personatges verinosos ho segueixen sent fins i tot en situacions desesperades. Després de les debacles viscudes a les urnes i de la caiguda d'Albert Rivera i quasi tot el seu entorn, figura que Ciutadans ha reciclat el seu discurs i la seva actuació cap al “centre”, i de fet tot indica que l'única possibilitat de supervivència que li queda al partit (si més no, dins la política espanyola) passa per obtenir uns resultats que li permetin convertir-se en el suport, a partir del 2023, d'un Pedro Sánchez que preferiria governar amb una opció que a Madrid consideren “de centre”, en comptes de fer-ho amb el suport d'ERC i el PNB, que —sempre segons Madrid— són “els nacionalistes”, com si a Espanya el nacionalisme fos una cosa inconeguda.
Però en Carrizosa enyora els dies d'esplendor, quan el partit es dedicava a perseguir i assenyalar docents, i a publicar els seus noms i fotografies a la cavernosa premsa (ai las) nacionalista. És una manera com una altra de fer-nos avinent que sovint el poder, i els projectes polítics que alguns s'empesquen per assolir-lo, no té a veure tant amb unes idees com amb certes pulsions, de vegades molt primàries. En el cas de Ciutadans, com en el de Vox, aquesta pulsió és l'odi, que ells mateixos varen convertir en una de les paraules recurrents del debat públic. El PP, per la seva banda, és una màquina de poder que intenta canalitzar aquests projectes basats en l'odi a benefici seu, per després donar-los una puntada de peu quan ja els ha espremut. És el que ha fet amb Ciutadans a Castellà i Lleó, i farà també a Andalusia.