Vius en una amenaça perpètua. T’apujaran el preu del lloguer, de la llum, del gas, del menjar. Però si produeixes el menjar, no te’l pagaran millor. Per això protestaràs. I per la burocràcia i les dificultats de fer una feina que ens cuida la terra. Però ja has protestat, fa un any, i no ha canviat pràcticament res. Només que molts pixapins van veure un tractor de prop i algú va caure, per primera vegada, que darrere una mongeta tendra hi havia una persona. Però tu també vols comprar barat, ni bo ni bonic. A vegades podries triar bé i no ho fas, perquè et preval un altre criteri, hi tens tot el dret, i tant te fa d’on vingui el que compres, encara que no tingui cap sentit el que suposa que vingui de molt lluny innecessàriament. Vols menjar el que et ve de gust, no el que ens donen les estacions, i vols tenir el que està de moda, perquè encara que som humans que es miren poc, necessitem formar part del grup. Està bé. Tot està bé. La producció és exagerada perquè les persones som exagerades. Volem que els nostres productes, siguin quins siguin, traspassin les fronteres. I que ens paguin un preu just però que el que comprem surti més barat. Som en una roda que no gira rodó. Trump i els aranzels fan trontollar l’economia mundial, però ja fa temps que l’economia mundial és una condemna de desigualtat i d’acceleració del canvi climàtic. No justifiques Trump. Només vols fer entendre que havíem deixat d’alarmar-nos quan es feia el que es feia però el protagonista era menys grotesc i semblava més amable.
Vius en una amenaça perpètua. Marxes de Santorini, l’illa turística de Grècia per antonomàsia, perquè hi ha una onada de terratrèmols que pot acabar provocant un tsunami. L'illa idíl·lica de cases impecables està acostumada als moviments sísmics, però tantes repeticions no són usuals, ni és fàcil de predir per la ciència què pot acabar passant. El nombre de residents és de quinze mil, però cada any rep més de tres milions de turistes. Es calcula que han marxat de l'illa unes onze mil persones, sense que hi hagi hagut cap ordre d’evacuació. El 2025 es preveia un any de canvis importants. Semblava que havien de venir més aviat provocats per la nostra espècie, però sembla que la terra també té els seus plans i mou les seves fitxes.
Vius en una amenaça perpètua. Arriba la Bèstia de l’Est i no és Putin, però quasi. És una onada de fred que té aquest sobrenom perquè l’aire ve de Sibèria. A Catalunya li diuen la siberiana, que sona molt més a partitura de música clàssica i et tranquil·litza. També et tranquil·litza que baixin les temperatures al febrer, perquè no saps si has de patir més per l’arribada d’una bèstia o pel titular que diu que “el planeta viu el gener més càlid de la història”. No rebaixes el consum d’energia, i si ho fas, ni es nota, perquè la majoria viu pensant només en el present. Per més que cremi. Les herències es deixen en totxo, no en sostenibilitat.
Vius en una amenaça perpètua. S’han trencat els codis. La llibertat d’expressió és llibertat d’odis. Tornen els que no han marxat mai, reforçats per atiadors amb púlpits gegants, on han arribat a través d’un sistema que fa tard en replantejar-se. O és que és potser la mateixa humanitat, que en el desconcert tria la drecera més insensata. Ha perdut el vertigen que li feia la història i la repeteix amb actors que semblen ridículs, però el ridícul és com els mosquits: hi ha persones a les quals els piquen més que d’altres.
Vius en una amenaça perpètua. Això diuen les notícies. I són certes. Però mentre visquis, tindràs l’opció de contrarestar-les.
