A mesura que el conflicte a Ucraïna s’intensifica, s’agreugen les conseqüències humanitàries d’una invasió contrària a la llei internacional i al mandat de les Nacions Unides. A principis de febrer, segons fonts governamentals nord-americanes una guerra a Ucraïna, lliurada amb armament convencional, podia provocar la mort d’entre 25.000 i 50.000 civils, entre 5.000 i 25.000 soldats ucraïnesos i entre 3.000 i 10.000 militars russos, així com fins a 5 milions de refugiats. En només 4 setmanes de guerra les xifres de població refugiada ja s’han quasi complert. Però aquest gravíssim impacte no seria res al costat de la immensa catàstrofe humanitària que podria provocar l’ús d’armes nuclears, una possibilitat insinuada per Putin.
En el context de guerra a Ucraïna, però, hi ha el perill afegit que suposa l’existència de 15 reactors nuclears en 4 centrals repartides per tot el país, a més de la central nuclear de Txernòbil, on encara hi ha emmagatzemades grans quantitats de material radioactiu. En alguna d’aquestes centrals hi podria succeir un desastre si es danyessin alguns dels reactors a causa d’un atac militar accidental o intencionat (un risc que vam poder constatar fa pocs dies, quan un míssil rus va explotar a poc més de 100 metres de la central nuclear de Zaporíjia, aparentment sense provocar danys), o si els reactors es desconnectessin de la xarxa elèctrica per altres motius.
Aquest perill s’afegeix a l’arsenal nuclear existent malgrat la seva reducció durant les últimes dècades. Avui Rússia encara té 1.900 armes nuclears tàctiques i 1.600 armes nuclears estratègiques en posició de ser utilitzades. Pel que fa a l’OTAN, França té 280 armes nuclears en posició de ser utilitzades i el Regne Unit 120. A més a més, els Estats Units tenen 100 bombes tàctiques B-61 estacionades a les bases de l’OTAN a Bèlgica, Holanda, Alemanya, Itàlia i Turquia, i 1.650 caps nuclears addicionals en posició per ser utilitzats.
L’amenaça del govern rus d’utilitzar armes nuclears és un despropòsit i una gran irresponsabilitat i posa en evidència la perillositat -i precarietat- de la idea de la dissuasió nuclear. La capacitat destructiva de l’arsenal nuclear existent exigeix un canvi fonamental en les relacions entre potències nuclears: perquè la cursa nuclear és una cursa que no es pot guanyar.
Les armes nuclears són una amenaça real que posa en perill la supervivència de la humanitat. Cap estat o organització humanitària està preparat per a les necessitats que provocaria una explosió nuclear. Hem de prevenir allò per a què no estem preparats ni hi podem fer front. Per tant, la seva eliminació és una necessitat per a la nostra supervivència i la del planeta. Però cal recordar que aquest perill fa molts anys que existeix i, tot i així, no ha provocat mai gaire debat polític ni interès públic. Es considerava una amenaça llunyana, de l’època de la Guerra Freda. En contra d’aquest corrent majoritari, una coalició diversa d’organitzacions no governamentals es van unir per generar un corrent mundial d’oposició pública a les armes nuclears i l’any 2007 naixia la Campanya Internacional per l’Abolició de les Armes Nuclears (ICAN). Després de 10 anys d’activisme a favor del desarmament, la campanya va aconseguir que s’iniciés un procés de negociació a les Nacions Unides que va culminar amb l’aprovació del Tractat Internacional sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN) el juliol del 2017. L’octubre del 2020 el Tractat va aconseguir les ratificacions necessàries per a la seva entrada en vigor i tres mesos més tard, el gener del 2021, aquest tractat va esdevenir llei internacional. Aquest marc legal és un instrument que justament vol avançar cap a l’eliminació d’aquestes armes de destrucció massiva.
Tot i que el Tractat ja compta amb la ratificació de 59 països, cap potència nuclear ni cap país de l’OTAN ha mostrat la voluntat d’adherir-s’hi. La situació a Ucraïna i l’amenaça del govern rus fan imperiosa la necessitat del desarmament nuclear i el TPAN ofereix el marc legal i multilateral per fer-ho. Però mentre tots els estats del món i en particular les potències nuclears i els seus aliats no ratifiquin el TPAN, aquests han de prendre les mesures necessàries per reduir el risc intencionat o accidental d’utilitzar armes nuclears d’acord amb els compromisos internacionals existents. En aquests moments és més urgent que mai una acció col·lectiva i unes mesures concretes i significatives per alliberar el món de l’ombra de les armes nuclears.
Els ciutadans europeus hem d’unir esforços i pressionar els nostres governs perquè donin suport al Tractat i el ratifiquin. És l’únic camí possible per evitar noves amenaces que poden desencadenar una catàstrofe humanitària sense precedents.
