L'amenaça d'Ada Colau
Entrevistada per Televisió Espanyola, la regidora dels comuns ha dit aquest matí el següent: “Podem ha signat un acord amb Sumar per anar junts a les eleccions i ha de complir, o no tindrà retorn en matèria econòmica”. O obeïu Yolanda Díaz o us prenem els diners que us corresponen per les subvencions electorals.
Colau hauria de saber que ni ella ni Yolanda Díaz no poden complir aquesta amenaça; els drets econòmics que adquireixen els partits quan signen un acord de coalició no depenen de l'humor millor o pitjor amb què es llevin els dirigents de Sumar o els comuns, que tampoc poden qüestionar l'autonomia de les diputades de Podem o de qualsevol altre partit de la coalició. Però l'amenaça, per si mateixa, té diversos significats i no necessàriament polítics.
El primer és que reflecteix una frustració autoritària de Colau; quan explicita en públic una amenaça que no pot complir mostra una contradicció entre el seu desig irreprimible de manar i la impossibilitat de materialitzar-lo. Ada Colau voldria tenir el poder de castigar per fer-se obeir, però al transformar el seu desig en una amenaça pública que no pot complir només aconsegueix fer visible davant de tots el patetisme del seu desempoderament.
Però atenció, perquè la seva exhibició d'impotència no s'acaba aquí. A l'entrevista arriba a dir que, malgrat la “pressió ambiental” que rep per ser ministra, no ho vol ser. D'aquesta manera, dona a entendre que depèn d'ella formar o no part del consell de ministres i que si no és ministra és únicament perquè no vol. Déu n'hi do.
Després Colau exigeix un acord al nou alcalde de Barcelona assenyalant-li que no es pot governar només amb els regidors del PSC. M'imagino el somriure lacanià de Collboni al sentir que Colau l'acusa de tenir "un empatx de poder". Més o menys empatxat, la veritat és que Collboni té el que Colau tenia i ja no té. L'alcalde ho sap i ho gaudeix en la seva relació amb Colau.
No recomanaré a Colau que faci com jo i es munti un podcast per dir el que li doni la gana i ajudar, des d'allà, el seu partit. Potser li aniria millor i tindria coses interessants a dir, en comptes de posar-se un barret de Napoleó i amenaçar els uns i els altres des d'un speakers' corner del Parc Güell. Però cadascú fa amb la seva biografia el que considera. Això sí, no estaria de més que les crítiques entre els partits de l'esquerra es produïssin sense amenaces i des del respecte a l'autonomia de cadascú.
L'acord al qual han arribat Sánchez i Díaz té coses positives, però hi ha una obvietat: Sánchez i Díaz no tenen prou diputats per dur-lo a terme i el PSOE, els hi dic per experiència, no sempre vol complir el que signa, especialment si es tracta de propostes progressistes.
Si finalment arrenca la legislatura de l'amnistia, els partits d'esquerres hauran de col·laborar per aconseguir que el PSOE assumeixi que s'han de fer algunes polítiques d'esquerres. Per aconseguir-ho, les amenaces, especialment les que no es poden complir, no ajuden gaire.