Un ambaixador catalanòfil de Carter (2006)
Peces històriques
Del text d’Ambler Moss (Baltimore, 1937 - Miami, 2022) inclòs a (Quatre) barres i estrelles (Símbol Editors, 2006), memòries d’aquest diplomàtic i professor, membre corresponent de l’IEC. Vicecònsol dels EUA a Barcelona en els anys 1960, feia costat a la causa democràtica catalana. Sabia català, idioma reconegut, gràcies a ell, en el departament d’Estat. El president Jimmy Carter, mort el passat 29 de desembre, el va nomenar ambaixador al Panamà en un moment crític d’aquell país americà.
[...] Com a estudiant de relacions internacionals aspirava a ser diplomàtic. Segons el costum, la nòmina de nous ingressats a la diplomàcia, després d’un curs bàsic al Foreign Service Institute, teníem l’opció de demanar el primer destí entre ambaixades i consolats d’arreu del món. Ara bé, no era una oferta generosa com semblava; amb la limitació de places obertes –el que es deia “necessitats del servei”– només un petit percentatge dels novells varen aconseguir el destí dels seus somnis. En el meu cas, em va tocar el premi, i a la tardor de 1964 vaig anar al Consolat General dels EUA a Barcelona amb la meva dona i un fill petit, que també es diu Ambler, llavors de mesos. [...] Quant al català, abans de la lectura de Vicens Vives –gràcies al qual vaig conèixer la cultura catalana–, només sabia que era la llengua oficial d’un petit estat, Andorra, fet que em semblava més folklòric que cap altra cosa. [...] Fins arribar a Barcelona no vaig comprendre realment que encara era la llengua de Catalunya, la parlada pels catalans, que estava molt lluny de ser eliminada, tal com s’havia intentat el 1939 i que Catalunya era realment una nació, tot i que a les fosques. [...] Vaig gaudir de llibertat per conèixer tota mena de gent i establir tot tipus de contactes i de contribuir a fer un rapport pel Departament d’Estat sobre la situació a Catalunya en els termes més autèntics que fos possible. [...] Els dos anys passats a Barcelona van ser una educació intensiva i profunda. No és una exageració dir que em donaren una certa perspectiva per a tots els anys següents. Més tard, els anys 1969-1971, ocuparia el càrrec de responsable com a Spanish Desk Officer –encarregat d’afers relacionats amb Espanya– al Departament d’Estat a Washington. [...] A partir de 1972 vaig seguir els esdeveniments de Catalunya des d’Europa. M’havia allunyat de la diplomàcia per exercir d’advocat en un bufet de Brussel·les. Això em donava el pretext d’anar més sovint a Barcelona. [...] Vaig tornar als EUA quan la nova administració de Jimmy Carter va convidar-me a incorporar-me a l’equip de negociadors per als Tractats del Canal de Panamà. Després de signats i aprovats pel Senat, el president Carter va nomenar-me ambaixador dels EUA a Panamà amb la delicada tasca de complir els tractats que acabarien amb l’existència de la Zona del Canal i de preparar la transferència del canal a Panamà. Posteriorment, seria nomenat de nou per l’administració de Ronald Reagan i passaria, així, quatre anys com a ambaixador dels EUA al país centreamericà. Catalunya, però, no estigué absent de la meva vida. En arribar a Panamà, l’exili català ja en tenia notícia. La primera setmana un senyor molt gran, un botiguer molt conegut que es deia Palomeras, va trucar-me per assabentar-se si era cert que “l’ambaixador nord-americà parlava català”. Poc després vàrem reunir una colla d’amics catalans i, de tant en tant, ens trobàvem a la residència de l’ambaixada i em deien que jo era “el seu ambaixador”. [...]
