Modi ha guanyat el poder, no pas la batalla de les idees
El primer ministre de l’Índia, Narendra Modi, ha portat el seu partit nacionalista hindú, el Partit del Poble de l'Índia (BJP), a una victòria important a les eleccions generals del país: ha obtingut més de 300 dels 543 escons parlamentaris i ara dirigirà el país cinc anys més.
L’èxit de Modi és impressionant. Ara bé: com ha aconseguit arribar fins aquí? I per què l’antic Partit del Congrés va obtenir només 52 escons? A l’hora d'intentar respondre aquestes preguntes, alguns han estat temptats de buscar explicacions en l’àmbit de les idees i la ideologia, concretament en el predomini de la identitat hindú a l’Índia.
Es diu repetidament que l’Índia ha canviat i que l’antiga ideologia del Partit del Congrés, plural i secular, i dels grans líders de l’Índia –Mahatma Gandhi, Rabindranath Tagore, Jawaharlal Nehru i Abul Kalam– ja no és una opció efectiva. Pot ser que en aquest argument hi hagi una certa dosi de veritat. Ben mirat, tot i que hi ha uns 200 milions de ciutadans indis que són musulmans –més del 14% de la població total de l’Índia–, el suport polític que ha donat la victòria al BJP ha sigut desproporcionadament hindú. Però les idees no viuen aïllades. ¿Que potser no passen coses a la nostra vida real que influeixen en les nostres idees? Aquesta manera d’enfocar la política es fa la pregunta en una etapa massa tardana, i evita la qüestió de per què avui el BJP té molts seguidors més fidels que fa només uns quants anys.
És gairebé indubtable que Modi és un líder polític excepcionalment hàbil i carismàtic. Trobar una part de l’explicació aquí pot semblar per a alguns una solució fàcil, però intentar examinar el paper de Modi en l’impressionant creixement del seu partit no és un camí erroni. Orador impetuós, Modi ha sigut capaç d’influir en el pensament dels altres amb la seva colpidora tendència a fer un ús polític de l’odi i l’aversió contra persones amb formes de vida diferents (esquerrans, racionalistes, intel·lectuals progressistes) i contra persones amb orígens i creences religioses diferents, com els musulmans. Els antics líders del BJP, com Atal Bihari Vajpayee, no podrien competir-hi de cap manera.
Si d’una banda Modi ha fet servir el seu carisma a les eleccions, de l’altra ha aportat molts diners a la despesa electoral –que multiplica per molt la del Partit del Congrés i de tots els altres partits polítics. I s’hi ha d’afegir la asimetria de la cobertura mediàtica: Doordarshan, la cadena de televisió pública, va donar al partit que ocupava el poder, el BJP, el doble de temps d'emissió que el que va oferir al Partit del Congrés durant l’important mes de maig.
Un altre factor que ha ajudat enormement el BJP ha sigut l’onada de nacionalisme sorgida després que Modi ordenés bombardejos aeris al Pakistan arran d’un atac al febrer sobre les tropes índies del Caixmir per part d’un grup terrorista amb seu al Pakistan. De fet, les eleccions generals de l’Índia han estat dominades per una retòrica alarmista, utilitzada amb molta efectivitat per Modi.
Aquí podem veure un canvi en la mateixa evolució de Modi. Quan va guanyar les eleccions fa cinc anys, el 2014, la seva campanya es va beneficiar enormement de les seves promeses d’una economia de mercat que funcionés bé, sense burocràcia i corrupció, unes àmplies oportunitats d’ocupació per a tothom, un repartiment just dels fruits de la ràpida expansió econòmica i l’accés a una atenció sanitària i una educació escolar bàsiques. En la seva campanya recent, Modi no ha pogut presumir dels seus èxits: ha aconseguit poc del que havia promès. La desocupació és molt elevada –ha arribat al punt més alt dels últims 45 anys–, el creixement econòmic es desaccelera i té un impacte desigual, l’atenció sanitària primària continua sent del tot insuficient i no s’ha produït una disminució notable de la burocràcia i la corrupció.
Per contra, Modi s’ha centrat en els recels i els temors dels ciutadans indis: por del terrorisme, por del sabotatge del Pakistan, por d'accions aparentment terribles perpetrades per elements hostils a l’Índia. Així com la Guerra de les Malvines el 1982 va apuntalar el suport a la primera ministra del Regne Unit, Margaret Thatcher, que va guanyar popularitat a dojo, les batalles frontereres entaulades al febrer amb el Pakistan van ajudar enormement Modi en el moment de les eleccions.
Aquests factors vertebren la història del que ha passat en la política índia. Molts potser prefereixen argumentar que el BJP ha guanyat el que se’n diu “el debat ideològic” contra el Partit del Congrés. Però no hi ha hagut cap victòria concreta per a la filosofia del nacionalisme hindú ni cap derrota perceptible de la idea d’inclusió i d’unitat impulsada per Gandhi, Nehru i Tagore.
El que és prou clar és que, durant els últims cinc anys de govern del BJP, l’Índia s’ha dividit molt més en l’aspecte religiós, cosa que ha fet més precària encara la vida de les minories, especialment la dels musulmans. El moviment nacionalista hindú ha guanyat alguna cosa en termes de poder, però res especialment important en la batalla de les idees. Pragya Thakur, activista del BJP, va dir recentment que l’assassí de Gandhi, Nathuram Godse, era un patriota. Això fins i tot va fer avergonyir el mateix BJP, que la va obligar a demanar disculpes formalment.
Tanmateix, Thakur, que va fer campanya a l’estat de Madhya Pradesh, va obtenir un escó i serà legisladora del Parlament indi. Això és una victòria en termes de poder, però no pas en el terreny de les idees.
És lamentable que aquesta batalla més àmplia no s'hagi abordat amb més força ni tan sols des de l’oposició. Cal enfortir el compromís en aquest sentit. Però el primer és no confondre les dues batalles.
Copyright The New York Times