El PP ha fet allò que en català tenim definit en algunes frases fetes, com ara “fer el negoci de na Peixfrit” o “el negoci d'en Robert i les cabres”. Capficats en sondejos i enquestes, els dirigents del partit van arribar a la conclusió que era el moment de convocar eleccions a Castella i Lleó per obtenir un triomf que donés força a Pablo Casado en el que està sent el seu delirant camí cap a la Moncloa. Tanmateix, és dubtós que aquest home, ni que sigui ajudat per l'enorme maquinària de poder del Partit Popular, arribi mai enlloc. Sí que demostren en canvi una gran perícia, ell i el seu equip, a donar impuls i expectatives a l'extrema dreta que representa Vox. La idea segons la qual el partit sistèmic i “de govern” (en aquest cas, el PP) assumeix part o bona part del missatge de l'extrema dreta perquè així la frena i la modera, com si estiguéssim mesclant l'aigua freda de la dutxa amb la calenta per obtenir la temperatura òptima, és, diguem-ho d'una vegada, absurda, per molt estesa que estigui. L'únic que succeeix quan els partits “del sistema” fan seu el discurs de l'extrema dreta, és que l'extrema dreta es reforça (vaig posant cometes en algunes expressions, perquè el PP és un partit “de centre” tan curiós i tan sui generis que no renuncia al llegat del franquisme).
Parlant de llegats, fa uns dies Albert Rivera (que així que veu una càmera que l'enfoca es posa a dir fanfarronades) afirmava que qui de debò representa allò que ell anomenava el seu “llegat polític” és Isabel Díaz Ayuso. En part deu ser veritat, però podria dir el mateix de Vox. Els experts en demoscòpia –com el director del CEO, Jordi Muñoz– adverteixen que no es pot computar tot el vot perdut per Ciutadans a Castella i Lleó com a transvasament a Vox, perquè aquesta matèria (els moviments del vot) sempre és més complexa. Segur que és així, però això no impedeix que els anys que Ciutadans, amb Albert Rivera al capdavant, van estar omplint l'espai públic de crispació i de política porqueria, d'insults, mentides, falsos victimismes i assenyalaments descarats, amb l'aplaudiment d'una premsa que sense cap rubor presenta el populisme i les dretes extremes amb adjectius com “liberals”, “moderats” o “centredreta” (Vox també és “centredreta”, a Espanya), han estat l'aliment que ha permès el creixement d'una força verinosa com Vox. Verinosa, però ja plenament integrada (i això és el més perillós) al sistema polític espanyol com una opció perfectament legítima, fins i tot com una proposta “nova” que ve a desafiar el bipartidisme, etc.
Establir cordons sanitaris contra l'extrema dreta potser no és del tot eficaç, però acceptar-la com a interlocutor i com a rival electoral “normal” és abocar-se de cap al precipici. Que és el que ha fet una dreta espanyola que ja ve d'un historial altament preocupant i que actualment està obturada per uns lideratges ofuscats. No és un espantall d'una esquerra en hores baixes: aquesta dreta espanyola és perillosa i la seva capacitat de fer mal és impredictible, com succeeix sempre amb els necis.
