Els amants bilingües
La sèrie de la sobretaula de TV3, Com si fos ahir, ha mantingut des del primer dia la voluntat que els personatges visquin situacions pròpies de la quotidianitat dels mateixos espectadors. Aquí no hi ha assassins en sèrie, malvats estereotipats, incestos i segrestos de criatures al néixer. Es tracta que l’audiència reconegui les trames com a possibles circumstàncies personals o del seu entorn. Procuren que l’espectador s’emmiralli en els alts i baixos existencials dels personatges. Complicacions sentimentals, laborals, mèdiques o econòmiques, disgustos familiars, discussions entre amics i un ventall molt ampli de problemes amb els fills. Malgrat això, de tant en tant, la sèrie incorpora alguna trama més insòlita però perfectament factible. Una d’aquestes últimes trames del Com si fos ahir és la relació de parella que han començat la Mari Carmen i l’Albert. O el que és el mateix: l’àvia i el pare de dos companys de classe de primària s’han conegut i s’han enamorat tot i la diferència d’edat que els separa. Ella és força més gran. Els guionistes van fer que tots dos estiguessin patint simultàniament el tràngol d’haver-se quedat vidus i s’han acabat consolant l’un a l’altre, fet que ha deixat astorats la resta de protagonistes.
La Mari Carmen (interpretada per l’actriu Teresa Urroz) és un personatge entranyable del Com si fos ahir. La clàssica àvia que es desviu pels nets, la seva filla i el gendre. A la ficció, és una catalana d’adopció. Pertany a la generació de persones nascudes fora de Catalunya però que de ben joves es van instal·lar aquí per treballar, formar una família i fer-hi la seva vida. Els guionistes han fet que la Mari Carmen parli en castellà amb els altres protagonistes. D’aquesta manera la sèrie incorpora el bilingüisme passiu. La resta dels personatges es comuniquen amb ella en català i ella ho fa en castellà, sempre amb una naturalitat que fa gairebé imperceptible el canvi d’idioma. Amb l’Albert (interpretat per l’Albert Ribalta), la passió amorosa no ha distorsionat ni un bri aquesta impol·luta convivència lingüística. “¿Vols viure amb mi o no?”, li demana ell. “Me lo tengo que pensar ”, respon ella. “Doncs pensa-hi. Pensa-hi però digue’m que sí”, insisteix l’Albert. En una altra escena ella arriba tard a la cita: “Perdona, que se me ha hecho un poco tarde ”, s’excusa ella. “La setmana passada vaig ser un imbècil. Em vaig aprofitar de tu sense adonar-me’n i em sap molt greu [...]”, es justifica ell. “Estás muy guapo ”, el perdona ella amb un somriure. “Tu també”, li contesta ell. “La verdad es que la semana pasada sí que estabas un poco... ”, insinua la Mari Carmen. “Imbècil! Ja ho pots dir!”, reconeix l’Albert. “Yo no diría tanto, pero te agradezco la disculpa ”, diu ella tancant la discussió. Mai fallen. A l’Albert no se li escapa ni un “También ”, ni un “De acuerdo ” ni un “Lo siento ”. I ella, més enllà d’alguna exclamació esporàdica, no diu res en català a l’hora de fer-li una magarrufa o exigir-li que la camisa se la planxi ell solet. Els perfectes amants bilingües: metòdics, impecables, resistents. Un exemple de convivència idiomàtica de precisió quirúrgica infal·lible i precisa. Igual que a la vida quotidiana de tots nosaltres.
