Amaia Montero, així sí

Amaia Montero em representa. Perquè si poses el seu nom a Google el primer que t’apareix és “ bochornoso espectáculo ”, “ Amaia Montero borracha ” o “ ridícula actuación ”. I això m’omple de joia. Perquè escandalitzar els guardians de les essències del protocol del show business del segle XXI hauria de ser la norma. Perquè en un panorama tan ensopit, manufacturat i naïf com és el que estem vivint des de fa quinze o vint anys, que algú pugi borratxo a l’escenari, s’esbatussi amb el públic o s’oblidi de la lletra per culpa d’una sobredosi d’Alprazolam, ens hauria de semblar normal i, fins i tot, obligatori.

Recordo un concert del geni Puntí; begut, drogat, absolutament fora de lloc -va demanar en alguns moments quina ciutat era aquella- i puc assegurar que aquell va ser un dels millors bolos que he vist en ma vida. En els moments que l’astre s’escapava de l’abraçada dels narcòtics, en aquelles espurnes puntuals de lucidesa, hi veies lluir alguna cosa divina.

L’artista és massa especial per suportar aquest món de galifardeus; un món on es valora l’artista que és “normal” i que puja amb bermudes i xancles del Decathlon a l’escenari, talment com vosaltres. L’artista és una altra cosa. L’artista és més que tu i que jo. És un poeta, un príncep i un savi. I nosaltres som els gamarussos que ens ho mirem des de sota, el lumpen àvid de copsar la seva grandesa. ¿Que potser en Joe Cocker no pujava borratxo a l’escenari? ¿Que potser els Beatles no es drogaven? Es drogaven tant que fins i tot deixaven escriure cançons a en Ringo, vet-ho aquí.

Si el que volem, en la nostra mediocritat patològica, és que els cantants i els artistes siguin assenyats, ens mereixem l’oblit i la ignomínia, una eternitat de barítons turmentant-nos amb arpegis en sol menor i cantant a l’esperança i a la justícia. I això no, sisplau. Això no.