Què amaga l’expansió de l’extrema dreta?

L’ascens arreu del món dels partits i governs que anomenem d’extrema dreta ens hauria d’obligar a pensar-los i fins i tot a qualificar-los en uns termes diferents dels clàssics. I la coincidència en el temps de la recent victòria a Argentina de Javier Milei del partit La Llibertat Avança, i als Països Baixos de Geert Wilders del Partit per la Llibertat, més enllà de la paraula que pretén qualificar els seus partits, mostra fins a quin punt hauríem de capgirar els esquemes tradicionals amb què fins ara s’han dibuixat els mapes polítics.

Encara ara l’esquema que s’utilitza per situar els partits polítics és lineal, entre els extrems que van de dreta a esquerra. També és la línia on se’ns situa als electors a les enquestes. És una línia que tradicionalment ha considerat que el criteri principal de classificació és l’interès econòmic i la classe social. Però a Catalunya ja sabem que aquest eix no explica tota la diversitat política, i solem emprar un doble eix: l’ideològic i el nacional. I en vista dels nous comportaments polítics, recórrer a un únic eix dreta-esquerra, en aquests moments, crec que oculta més que mostra. Una ocultació que genera confusió i que impedeix comprendre el sentit dels canvis profunds que vivim.

Fa anys s’havia parlat d’una nova extrema dreta postindustrial. Ara, allò que se’n diu extrema dreta, jo crec que de manera imprecisa, ja té expressions arreu del món, fins i tot on eren difícils de preveure: de Trump a Milei, de Meloni a Wilders, i el Reagrupament Nacional de Le Pen, l’AfD, Vox, per no seguir amb Suècia, Finlàndia o els països de l’Est d’Europa. És aquesta extensió en contextos socials, culturals, econòmics i polítics tan diversos la que ens hauria d’obligar a fer noves preguntes, noves investigacions i noves nomenclatures.

Els progressos electorals dels partits esmentats a mi també em produeixen estupor i inquietud. Però dels enemics, per comprendre’n la naturalesa, més que no pas obsessionar-se en allò que ens en separa, és convenient veure què els fa atractius fins i tot als països de llarga tradició democràtica i d’un benestar més que notable. Etiquetar-los només de xenòfobs, ultranacionalistes, negacionistes, identitaris, i aquí de franquistes o feixistes, no sé pas si ajuda a ni a conèixer-los ni a combatre’ls. 

No tinc cap resposta clara, però sí que penso que es poden fer algunes distincions bàsiques. Primer de tot, una cosa són les ideologies dels partits i els programes que defensen, i una altra les raons dels qui els voten. I pot molt ben ser que hi hagi una gran distància entre una cosa i l’altra. En segon lloc, és convenient considerar el paper de les lògiques socials que afecten tota la política, no només l’extrema dreta: populismes, desconfiances, pors, irritacions antisistema... Tercer, cal posar-se en la pell dels que, més enllà de les percepcions, viuen insegurs, o d’aquells per a qui la diversitat suposa una amenaça real i, en general, d’aquells per a qui les noves condicions socials comporten una pèrdua de control sobre el futur de les seves vides. I, esclar, és urgent disposar de més coneixement sobre quin és l’impacte de les xarxes socials en la construcció dels nous imaginaris polítics i els vincles socials que creen.

El que és segur és que les formes de combatre aquests partits no han estat eficaces: ni la demonització, ni els cordons sanitaris i les exclusions, ni tampoc les “dolces aliances” per desarmar-los. I és per tot això que dic que el terme extrema dreta ja no descriu adequadament la nova realitat sinó que l’emmascara i la simplifica. Així doncs, si ja no és l’eix tradicional dreta-esquerra, quins són els principals eixos polaritzadors de les actuals conductes polítiques? 

Pot ser, com sosté Axel Honneth, que busquem reconeixement i reaccionem al menyspreu. Pot ser que hi hagi la defensa d’una dignitat que hom veu amenaçada o perduda. Pot ser que es vegin trontollar principis pels quals s’ha hagut de lluitar durament, fins i tot perdent-hi moltes vides. Si fos així, el problema no seria pas que hi hagués qui s’aprofités de tot aquest malestar, sinó el mateix malestar. I no serviria de res carregar contra una caricatura anomenada extrema dreta si no ateníem els múltiples malestars reals.

Erich Fromm, a Per una societat sana, fa prop de seixanta anys, ja advertia que una societat sana necessita cinc coses: combatre el narcisisme; oferir capacitat de transcendència; assegurar l’arrelament; garantir un sentiment d’identitat per combatre el gregarisme i disposar d’una estructura que orienti i vinculi. ¿I si fos la manca de tot això, justament, el que explica això que en diem extrema dreta?