Un invent car i inútil

Escriptor i economistaCom va dir molt bé el general De Gaulle: “Una guerra civil és una salvatjada, quan acaba la guerra no torna la pau”. El 1978 els espanyols van desmentir aquesta afirmació segellant la pau amb una Constitució democràtica aprovada per una amplíssima majoria. Ningú, però, es va atrevir a dir que aquella pau era la dels vencedors i que per als vençuts continuaria sent la de les fosses comunes. Després de quaranta anys d’haver acceptat la victòria del general Franco, el rei que havia nomenat i la transició que els seus hereus ens proposaven, sembla que ens en tornem a avergonyir i per tapar-nos les vergonyes ens proposem una altra vegada dissimular el dèficit democràtic que patim erradicant de la via pública els símbols que encara glorifiquen aquella victòria. El cost d’aquesta operació és assumible: unes factures de paletes municipals per canviar els noms d’alguns carrers, algunes més d’una constructora per enderrocar algun monument. Però en vista dels esdeveniments dels últims anys, el cost polític i econòmic de la Constitució que ens va regalar la Transició resulta cada dia més alt.

Avui tots sabem que l’invent falangista de l’estat de les autonomies que havia de resoldre per sempre més el problema de les reivindicacions basques i catalanes ha resultat un disbarat descomunal. D’entrada, ha multiplicat per dos l’administració de tot l’Estat, afegint a les diputacions provincials 16 Parlaments i 16 governs regionals, augmentant exponencialment el nombre de funcionaris. I per si això no fos prou, ha creat una regió artificial: ha afegit al govern central i a les Corts Generals el Parlament i el govern madrilenys, com si a la capital anessin curts de polítics i funcionaris. Ha disparat, a més, la nostra frenètica propensió a dilapidar recursos públics. Ara en benefici de projectes faraònics per comprar els vots de les noves 'baronies' i, de passada, enriquir corruptes. Tots recordem, entre altres, les sumptuoses autopistes on no circulen cotxes, i encara menys camions, els flamants aeroports on no aterra cap avió, els trens d’alta velocitat on només viatgen pastors de cabres, la fastuosa Ciutat de les Arts i les Ciències perquè hi pugui celebrar missa el Sant Pare, els rutilants centres de formació per aprendre de torero i el magnificent institut per a la promoció de l’esport favorit de la casa reial.

Durant quaranta anys, el famós invent tampoc no ha servit per posar un terme a la rebel·lió de la minoria basca, que només ha pogut encarrilar, com al segle passat, un 'abrazo de Vergara' i una generosa excepció fiscal. A principis del 2000, les aspiracions catalanes tornaven sobre la taula. Els socialistes, que després de governar catorze anys amb la Constitució n’eren els seus més ardents defensors, més per interès de partit que per catalanistes, proposaven d’acord amb la mateixa Constitució una modificació de l’Estatut català i aconseguien, després d’alambinades negociacions i no poques divisions entre ells, fer-ne aprovar 'in extremis' una versió reduïda per les Corts Generals. Tampoc no va servir de res. Els conservadors, que enarborant la bandera de la unitat nacional tornarien al cap de poc al govern, no estaven disposats a acceptar cap modificació i menys un nou Estatut que en el seu preàmbul designava Catalunya com a nació. Amb el pretext de mantenir l’invent de les autonomies intacte feien anul·lar aquest nou Estatut per un Tribunal Constitucional a la seva disposició, sense potser adonar-se que invalidant una votació de les Corts Generals i un referèndum a Catalunya li clavaven un cop mortal. Ara farà un any, amb el mateix pretext, i aquesta vegada amb tota la intenció del món, el remataven definitivament destituint el Parlament i el govern de Catalunya i aplaudint com els seus jutges empresonaven la majoria dels líders catalanistes que acabaven de guanyar les eleccions. Ara bé, si l’invent no ha servit de res per solucionar el conflicte basc i és avui lletra morta per trobar un encaix entre Catalunya i Espanya, ha deixat una espessa teranyina político-administrativa d’interessos creuats sobre tot el país, molt difícil d'eliminar. Considerar Catalunya com a regió i posar-la, per tant. en peu d’igualtat amb les altres regions fa insoluble el problema que plantegen des de fa més d’un segle els catalans, però també fa ingovernable Espanya i condemna els seus partits polítics a barallar-se per culpa de Catalunya.

Si com sembla, el govern Sánchez es mostra incapaç d’enviar als jutges un clar missatge de com funciona la justícia en una democràcia, com ho van fer, sigui dit de passada, sense canviar de jutges, els governs europeus que passaven de la dictadura a la democràcia en acabar la guerra, i continua aferrat com els senyors Casado i Rivera a la concepció unitària de l’estat de les autonomies, acabaran tots plegats fent Catalunya independent.