Dues Transicions

Es pot discutir si la Transició va concloure amb l’aprovació de la Constitució del 78 o amb la victòria socialista el 1982 i l’alternança al poder que legitimava la monarquia i la Constitució. Però una cosa quedava clara: al terme de la Transició, Espanya emprenia una nova ruta plena d’esperances. Tanmateix, existeixen dues maneres de veure la Transició: com a pas de la dictadura a la democràcia i com a superació de la Guerra Civil.

Des del primer punt de vista, no hi ha dubte que els principals actors de la Transició van ser els reformistes del Movimiento. Són els que la van començar amb la llei de reforma política i els que la van portar a bon port en forma de monarquia. L’oposició democràtica també va col·laborar a fer-la possible renunciant a un govern provisional sense signe institucional i aprovant una llei d’amnistia que beneficiava els hereus del dictador. Tret de la minoria violenta d’ETA i de la vella guàrdia franquista que amb la defenestració de Suárez i un intent de cop d’estat va fer tremolar l’edifici, la Transició va ser un èxit en gran part gràcies al pactisme dels partits catalanistes, com tampoc no hi ha dubte que l’accés del PSOE al poder va acabar legitimant-ne el resultat. Tanmateix, el clima de confiança i optimisme que generava haver deixat enrere la llegenda d’una Espanya negra no va deixar veure que, a diferència de França, Itàlia i Alemanya, a casa no s’havia fet net i en moltes institucions perduraven hàbits i actituds pròpies d’una dictadura.

Mirada la Transició com a superació de la Guerra Civil, se la pot veure d’una manera ben diferent i els seus rectors poden resultar uns altres. Van causar la confrontació tres grans conflictes: el social, el religiós i el territorial. El primer va començar a deixar de ser conflicte a partir dels seixanta. Amb les caixes buides i l’economia a la vora del col·lapse, el 1959 els ministres de l’Opus Dei van convèncer el dictador de posar un terme a l'autarquia i amb un pla d’estabilització obrir les fronteres a la prosperitat europea. Aquesta primera Transició va ser obra d’uns reformistes que tampoc no tenien res de demòcrates, però a qui devem sens dubte haver encarrilat la qüestió social per les vies més pacífiques de la transacció i els convenis. A la mateixa època, el conflicte religiós també deixava de ser conflicte gràcies a la inevitable secularització de la vida social, però sobretot gràcies a l’espectacular canvi de rumb de l’Església, que retirava a la dictadura el suport explícit que li havia permès sobreviure a l’enderrocament de les dictadures. A canvi d’aquest suport, l’Església havia obtingut i conservava grans privilegis –monopoli de l’educació, control i autonomia de les seves institucions–, que a partir dels seixanta posaria al servei de la seva idea força de reconciliació nacional. ¿No som tots germans? Tots ben bé no, perquè uns es podien reconciliar des del pedestal de les seves estàtues i els altres s’havien de reconciliar sense sortir de les fosses comunes.

La tercera causa, tots ho sabem, té arrels antigues difícils d’arrencar. ¿Però qui ens havia de dir que després de tres dècades de llibertats recuperades tornaríem a veure la dreta nacionalista espanyola desencadenar una campanya ferotge contra un Estatut d’Autonomia votat per les Corts Generals i referendat pels catalans, i que tot just al cap d’una altra dècada veuríem el partit socialista unir-se als partits d’aquesta mateixa dreta per destituir Parlament i Govern d’una Catalunya autònoma i aprovar l’empresonament de la plana major dels seus dirigents?

Abans de respondre a aquest interrogant, ¿no hauríem de preguntar-nos com és possible que els partits polítics estatals no hagin dubtat mai de negociar de tu a tu, fins i tot fora de l'Estat, amb una organització terrorista com ETA i, en canvi, la participació d’un mer relator per facilitar unes simples converses entre govern i polítics catalans indiscutiblement demòcrates i pacífics aixequés una onada d'indignació en aquests mateixos partits? ¿No deu ser senzilla l’explicació i ja fa molts anys que ens la dona la història? ¿No tenen molt més en comú bascos i espanyols del que fan pensar els conflictes violents que els han oposat? ¿No ha deixat mai d’existir entre ells una comprensió que els ha permès arribar a formes de convivència? ¿No en són mostra l’'Abrazo de Vergara' al segle passat i un beneficiós pacte fiscal avui? ¿No continuen inspirant als espanyols les aspiracions de Catalunya, en canvi, una profunda i congènita desconfiança que fa impossible tot diàleg de tu a tu franc i sincer? ¿No és aquesta mateixa desconfiança que, tot i la col·laboració dels homes de la Lliga, va portar la dreta espanyola a suprimir la Mancomunitat, mentre els socialistes es mostraven disposats a conviure amb la dictadura a canvi d’eventuals millores socials? Tot i les mostres de lleial col·laboració del president Pujol amb governs tant socialistes com populars, ¿no és aquesta desconfiança, i la passivitat dels socialistes, la que davant d’un nou Estatut d’Autonomia ha fet renegar del pacte amb Catalunya que va obrir pas a la democràcia?

Aquesta desconfiança, confirmada per l’aprovació unànime dels partits espanyols de l’article 155, sembla donar la raó a una altra explicació igualment senzilla. Tot i les seves innegables particularitats, Catalunya és indissociable d’Espanya, i en un règim democràtic com l’actual els catalans han de sotmetre les seves aspiracions al sufragi de tots els espanyols. Desapareguda Catalunya com a subjecte polític i com a interlocutor, desapareixen el diàleg i el possible pacte. Devia tenir raó el marquès de Custine quan deia en una carta enviada des de Madrid el 1831 que a Espanya “la pau social no s’obté pas per transaccions, com a tota la resta d’Europa, sinó per l’extermini del partit vençut”. L’extermini aconseguit el 1939 per la força de les armes no va servir de res, ni tampoc sembla que el que persegueixen avui els tribunals serveixi de gaire. Més aviat tot el contrari.