“I am a Catalan”, un crit de llibertat
Per a alguns, ahir vam commemorar els 50 anys de la frase de Pau Casals a l’ONU “I am a Catalan ”. Per a altres, ahir se celebrava el 50è aniversari de l’estrena de l’himne a les Nacions Unides, obra de Casals. Per a uns, l’afirmació de Casalsés el missatge més important d’aquell dia, mentre que, per a altres, aquella afirmació és incòmoda per les raons imaginables de sempre.
En realitat, la identitat i la universalitat no poden separar-se mai, però encara menys aquell 24 d’octubre del 1971. Sense la tragèdia de Catalunya a la Guerra Civil, el discurs del mestre del Vendrell en la més universal de les sales del planeta difícilment s’hauria produït. A Casals el fa universal la seva excel·lència musical, però el que dona crèdit mundial al seu discurs contra els horrors de la guerra i del feixisme i en defensa de la pau és la seva condició de víctima, la seva tràgica experiència de català a l’exili, d’home de 95 anys que ha convertit la seva vida en un al·legat permanent contra la dictadura franquista i la hipocresia de la comunitat internacional disfressada de realpolitik.
Aquell “I am a Catalan ” del 1971 té molt a veure amb l’“Ich bin ein Berliner ” de Kennedy del 1963, perquè tots dos són una manifestació local de l’afirmació de llibertat i de desig de supervivència de l’espècie humana contra tota tirania. I per això mateix “I am a Catalan ” és un crit de victòria, perquè l’existència de Catalunya i la seva llengua, aconseguida contra tots els pronòstics de la història moderna, només pot ser considerada com un triomf de la cultura i un triomf de la llibertat.
