'Una alzina aragonesa'

No fa gaire érem al Matarranya, triscant per la muntanya, quan vam topar amb un arbre colossal. Una alzina, esplèndida. Per voltar el tronc calien cinc persones agafades de la mà. Imaginem-nos un pop cap per avall: les branques, com tentacles, tenien un gruix rocós. S'estenien per damunt dels nostres caps, paral·leles al terra, cobrint-nos amb la seva escorça rugosa. I no era un arbre qualsevol: aquella alzina era una metàfora de la Guerra Civil.

Molt a prop hi havia un plafó informatiu. Com que el text no era gaire extens el puc incloure tot sencer.

"La carrasca del Mas de X es una de las de mayores dimensiones de todo Aragón. Si este monumento natural pudiera hablar nos contaría muchos de los acontecimientos que han sucedido en Calaceite a lo largo de estos últimos siglos. Quizás uno de los más críticos para la propia carrasca fue aquel día del año 1936 cuando estuvo a punto de ser talada por unos milicianos anarquistas para su aprovechamiento como leña. La intervención de un vecino de Calaceite en su favor, así como el hecho de tener que realizar la corta de tan tremendo tronco con tronzador, seguro que influyó en la decisión final de realizar tal acción" .

El Baix Aragó és l'únic lloc del món on ha triomfat una revolució anarquista. El juliol del 1936 el Matarranya va quedar en mans de la CNT-FAI, que va governar fins a l'entrada de les tropes de Franco el 1938.

Des d'un punt de vista narratiu és comprensible la fascinació que han generat els anarquistes. Pel que fa a la construcció de relats els perdedors tenen a favor la força dramàtica de la derrota. Ens sedueixen més els sioux que el general Custer, els confederats abans que els federals. Fins i tot l'ocàs grandiloqüent dels nazis genera una atracció mòrbida. En aquest sentit els anarquistes no tenen competència: perquè són els derrotats dels derrotats (per la República i després per Franco) i perquè la seva utopia era tan radical com immaculada.

Naturalment, pel que fa al registre històric les coses van ser més complexes. Al principi de la guerra la CNT va imposar-se en un procés revolucionari, que com totes les revolucions implicava vessament de sang. I no gens heroic, per cert.

Després del 18 de juliol a Calaceit es van reunir els partidaris de la dreta dirigits per uns quants guàrdies civils. En aquelles contrades el cop va fracassar i van quedar envoltats per una unitat militar fidel al govern. Van rebre un ultimàtum: o es rendien o els arrasarien amb foc de morter. Es van rendir, i els dretans van ser massacrats pels milicians que secundaven les tropes regulars. No cal dir que un any i mig després, quan els franquistes van prendre la zona, les represàlies van ser terribles. Els únics que en van sortir ben lliurats, quina ironia, van ser els guàrdies civils. Un cop es van rendir l'exèrcit va lliurar-los a les autoritats de Barcelona, que van instruir judici. El seu advocat va fer mans i mànigues per endarrerir-lo fins que el final de la guerra els va salvar.

La gran paradoxa és que al Matarranya l'anarquisme va morir d'èxit. Precisament perquè van tenir l'oportunitat de governar, els anarcosindicalistes van haver d'encarar-se amb la seva antiutopia: l'exercici del poder. Per a alguns la col·lectivització va ser un somni fet realitat; per a d'altres, un malson. Un dia un pagès rep la visita del seu millor amic: "Té, los del sindicat m'han dit que te done este paperet". Amb "lo paperet" la CNT expropiava l'home de tot el que tenia en aquest món, és a dir, un modestíssim mas que amb prou feines li donava per viure, a ell i als seus, i on la seva família havia viscut durant tres segles. Els dos homes no van perdre l'amistat i de iaios jugaven al dòmino, al bar del poble. Però cap dels dos va oblidar mai que un dia del 1937 l'un va donar a l'altre un "paperet".

Al principi he dit que aquella alzina és una metàfora de la Guerra Civil. Em referia a una memòria viva, tràgica, irresoluble.

Sabem que hi va haver una guerra, de la mateixa manera que sabem que aquest arbre és immens. Però per gran que fos la guerra, o l'arbre, és impossible que ens posem d'acord sobre què va passar a la guerra, o amb l'arbre. Perquè un dels homes del poble que ens acompanyava va llegir la nota històrica i es va indignar: "Mentida! Pels meus collons que tota aquesta lletrà és mentida!" I en efecte, si tornem a llegir-lo és evident que fa tuf. Per què hauria de voler ningú tallar aquell arbre enorme, perdut enmig del bosc? Per què haurien de voler carregar un pes tan enorme, de tornada, quan a la rodalia del poble hi sobrava llenya? Però és clar, per a algunes mentalitats és lògic que " lahorda roja " es lliurés a tasques destructives, a la societat o a la natura.

Què va passar realment amb la carrasca de Calaceit? Segurament no ho sabrem mai. Només sabem que continua aquí, entre nosaltres.

En una cosa potser sí que tenia raó, el plafó, i és que un tan " tremendo tronco " no pot ser serrat així com així.