Mercadeig i geometria variable
Posats a convertir la gestió política de la pandèmia en un altre mercadeig de baixa estofa (no és veritat que hagi de ser necessàriament així: a Portugal, sense anar més lluny, la classe política ha sabut mostrar una mica menys el llautó), almenys s'ha de reconèixer que les dues forces basques, PNB i Bildu, han sabut prendre-hi part amb habilitat i visió de la jugada. Des del començament de l'estat d'alarma i a mesura que s'han anat succeint les pròrrogues, el PNB ha anat renovant el seu suport sense deixar d'expressar la seva incomoditat amb la jugada recentralitzadora del govern de Pedro Sánchez. És a dir, s'ha mantingut com l'etern soci imprescindible, a la vegada que s'armava d'arguments per continuar exigint i negociant en el futur posterior a la crisi sanitària: en comparació amb les torsions d'ERC (ara dono suport i ara el retiro, en funció dels càlculs electorals de cada instant) i de les sobreactuacions de Junts per Catalunya, intentant encara demostrar que no són els corruptes d'en Millet i el clan Pujol, la posició dels d'Urkullu, Ortuzar i Esteban és bastant més interessant. Per la seva banda, Bildu també ha sabut, en el moment oportú, colar un gol de categoria: veurem en què quedarà la derogació de la reforma laboral del PP, però en qualsevol cas, el mèrit d'haver arrencat al PSOE el sí per posar-la en marxa se l'enduen els de l'esquerra abertzale, en una notable maniobra d'avançament per l'esquerra a Unides Podem. I demostrant a la CUP, ja de passada, que la presència de l'esquerra transformadora al Congrés de Diputats no té per què ser testimonial, per no dir inútil (em sembla recordar que els dos diputats cupaires van dir que hi anaven “a portar el conflicte”, i després no n'hem sentit més el remuc).
A l'altra banda hi ha Inés Arrimadas, que, per molt que ara a Pablo Iglesias li ho pugui semblar, no és ni serà mai un partit de dreta centrista i moderada: sobretot perquè, d'entrada, és un partit que va néixer per explotar políticament la xenofòbia contra una llengua i una cultura (la llengua i la cultura catalanes), i aquesta és la base de tot el seu discurs i la seva història. Una altra cosa és que Inés Arrimadas, després de la caiguda del fracassat Albert Rivera, hagi hagut de pensar què en feia, de les pelleringues, i hagi decidit provar sort com a partit frontissa, una pràctica vil per definició, però que li pot donar per tirar uns quants anyets més (això sí, cal anar alerta: a Mallorca en vam tenir un, de partit frontissa, Unió Mallorquina, que va acabar dissolt i amb bona part de la seva cúpula a presó, incloent-hi la líder Maria Antònia Munar). ¿La majoria de la investidura, ara suposadament malferida? És previsible que es recompongui, perquè ni el PNB (i encara menys Bildu) es pot fer gaires fotos amb Ciutadans, ni Pedro Sánchez pot comptar sempre amb aquesta suma circumstancial, ni ERC pot quedar-se sense el seu paper de força negociadora entre Catalunya i Espanya. Al cap i a la fi, geometria variable és també un eufemisme de mercadeig.
