Quan va sortir la sentència contra Dani Alves ens en vam haver d’alegrar perquè, segons ens deien, tot i que la pena fos mínima, era exemplar. Perquè, segons ens deien, havent demostrat que no hi havia hagut consentiment s’enviava un missatge global contra la impunitat del violador, fos qui fos i vingués d’on vingués. Però l’alegria, que també era molt mínima, ens ha durat ben poc. Que ara Dani Alves pugui pagar un milió d’euros de fiança per sortir de la presó, malgrat el risc de fuga que comporta i sense haver ni complert la meitat de la pena, és una altra decisió judicial que indigna bona part de la societat. Amb raó. Per més avesades que estiguem a gestionar les engrunes, no podem evitar tornar a sentir ràbia i impotència cada vegada que ens n’engalten una altra de freda. I encara que és bo que ens sentim així, perquè no ens hi hem d’acostumar de cap manera, ¿què podem fer quan la frustració amb el sistema apareix sistemàticament? Què en fem amb el missatge que ens estan donant?
Amb aquesta mena de decisions la societat constata el que ja sap: que la llibertat també es pot comprar, com gairebé tot en aquesta vida. Per tant, tornem a desmuntar la màxima que tothom és igual davant la llei. La llista d’exemples que l’esmicolen és llarga i respon a diversos tipus de delicte, però cada vegada que en surt un de nou, ens emprenyem i se’ns manifesta la impotència. La justícia no és justa. És classista i és masclista. Si tens diners o accés a diners, continues tenint moltes més possibilitats d’esquivar un càstig que si no en tens. Podem debatre, i és necessari, quin és el càstig i si serveixen de res els que s’estan aplicant, però la sensació de desigualtat davant la llei es fa ampla igualment. Què fem amb aquest cas, en què la justícia ofereix pagar un milió d’euros per sortir al carrer a un home sentenciat com a culpable d’agredir sexualment una dona? Què fem quan el sistema ens diu que, fins i tot després d’haver comès un delicte reconegut per la llei, si tens diners, pots esquivar la sentència? Aquesta és la impunitat global de què havíem d’alegrar-nos en un cas com aquest? Per què pel mateix delicte, sense tenir diners, el càstig és quedar tancat a la presó? I encara tenim més preguntes. Si el violador té diners per comprar la seva llibertat, ¿per què no s’han tingut en compte aquests diners per a la reparació de la supervivent?
Que el món funcioni a cop de talonari és desolador, però res no indica que deixem de funcionar sense diners. Els diners continuen marcant les diferències, les desigualtats, els abusos i les nostres posicions al món. Els homes tenen més diners que les dones. Les dades de la bretxa econòmica ho posen tristament de manifest cada any. Així doncs, els homes tenen més possibilitats econòmiques, també, per comprar la seva llibertat. És evident que #Nototselshomes, però, certament, ens posa al davant una altra desigualtat: per a les dones, comprar la nostra llibertat, en cas que la justícia ens ho permetés, també seria més complicat. És un altre bon motiu per trencar la bretxa. Però mentre trenquem la bretxa per moltes altres raons i sense haver de delinquir, és evident que ens hem de plantejar novament la lliçó que se’ns està donant des de fa moltes generacions: pràcticament tot en aquesta vida es pot comprar. I en un món on les desigualtats econòmiques són tan evidents, mai no hi haurà una justícia justa.
L’estafa que sentim, doncs, és raonable. Confirma que hi ha una justícia diferent en funció de la classe social. S’envia un altre missatge molt clar. I molt global, també.
