Que el futbolista Dani Alves pugui eludir la presó pel mètode expeditiu d’abonar un milió d’euros és, com assenyala l’advocada de la víctima (la jove que va ser violada pel futbolista a la discoteca Sutton de Barcelona), alarmant, i causa indignació. És així perquè confirma un fet que tothom més o menys podia suposar però que la decisió d’una majoria de magistrats de l’Audiència de Barcelona (menys un, que ha emès un vot particular) ara no tan sols demostra, sinó que es pot dir que refrega per la cara de la ciutadania. A saber: que la justícia no tan sols no és igual per a tothom, sinó que és desigual a favor dels rics. Que es pot delinquir a canvi de pagar la corresponent tarifa. Ara sabem, per exemple, que una violació amb violència (és el delicte pel qual va ser condemnat Alves, fa a penes un mes i mig) surt per un milió d’euros.
La justícia parcial, com la que es veu sovint a Espanya perseguint colors i ideologies polítiques com l’independentisme, és injusta i corroeix per dins l’estat de dret. La justícia venal, que es doblega davant d’un ric i el deixa impune a pesar d’haver-lo declarat culpable, és, a més, obscena. En el cas que ens ocupa, tenim un violador, sòrdid i arrossegat com tots els violadors, que ja va ser condemnat a la pena mínima per haver dipositat abans una quantitat de 150.000 euros. Ara aconsegueix desempallegar-se fins i tot d’aquesta condemna mínima a canvi d’un milió més, després d’haver donat l’espectacle depriment dels seus canvis de versió en el relat dels fets per intentar aconseguir atenuants (que va aconseguir). El magistrat Luis Belestá, que va ser el ponent de la sentència, ha emès un vot particular perquè considera que segueix existint el risc de fuga del futbolista brasiler. Els altres dos magistrats del tribunal, en canvi, veuen aquest risc atenuat, a la llum de la resplendor del milió d’euros. Evidentment, aquí la justícia poètica seria que el violador es fugués, per deixar aquests magistrats encara més en evidència.
Naturalment, al fet de ser ric Dani Alves hi suma els privilegis que corresponen als futbolistes d’elit, una rara casta formada per uns individus ignorants, viciosos, barroers, malcriats i adorats per les multituds i per uns mitjans de comunicació que no cessen ni un instant de presentar-los com a models a seguir. El futbol d’alta competició deu ser l’activitat més inflada de la història de la humanitat, un joc primari i anodí, sense interès ni contingut, sobre el qual s’han escrit les hipèrboles més exagerades i absurdes que es puguin imaginar (“És art! És cultura! Els jugadors fan obres mestres! Els partits són esdeveniments històrics!”), per la senzilla raó que és un espectacle de masses que mou quantitats indecents de diners. La glorificació de la grolleria, la prepotència, la mala educació i la ximpleria llisa i pelada, redimides pels diners. Com Dani Alves, davant d’una justícia que no mereix ser anomenada així: en el seu moment li van fallar els mecanismes d’escapatòria habituals, però no li ha fallat un bon milió d’euros.
