Les altres víctimes de la presó
Aquests dies he recordat com em van sorprendre en el seu moment les particularitats del dret penal indígena, i en particular el de Guatemala. Si bé no sempre s’aplica i en la majoria d’ocasions entra en col·lisió amb el dret estatal, els seus principis em generen unes reflexions interessants. Potser la diferència més important respecte al dret penal que s’aplica als països que ens són propers és que el dret indígena no busca tant la culpabilitat individual com assegurar la pau de la col·lectivitat. De manera que en aquests sistemes, sens dubte arcaics i primitius, és interessant constatar com la resposta està més basada en el manteniment de la cohesió social del grup que en la idea de castigar. Així que quan s’arribava a proposar una mesura en concret, havia de ser acceptada pel transgressor, requisit semblant al que aquí es donaria en un procés de mediació.
Per norma general, el dret indígena s’aplicava en delictes menors. Me’n van posar, però, un exemple més greu: era el cas d’una baralla entre dos homes arran d’una discussió molt violenta. La forta empenta d’un d’ells va provocar que l’altre caigués enrere i es donés un cop al cap que va resultar mortal. És evident que la baralla no buscava la mort de ningú, però la discussió va ser tan forta que els dos implicats van perdre el control. “D’acord amb el dret que tu aplicaries -em van dir-, un dels homes estaria mort i l’altre aniria a la presó, de manera que dues famílies es quedarien sense pare i sense els aliments que els proporcionava, cosa que provocaria una greu crisi de supervivència”. La comunitat indígena pensava que la pena per al supervivent hauria de ser mantenir de per vida la família de l’home que havia matat, i que en cas de necessitat aquesta família rebria abans els aliments que la pròpia família. D’aquesta manera s’evitaria que la pena s’estengués injustament als membres de les dues famílies.
En criminologia es fa servir el terme victimització terciària per referir-se no a la víctima del delicte sinó a la situació en la qual el delinqüent pot ser una víctima institucional o fruit de la marginació, però molt especialment a la que pot patir ell i la seva família en el seu pas per la presó.
I així, amb la presó molt present aquests dies, ha estat especialment emotiva la carta que Oriol Junqueras va enviar als seus fills per Nadal, on posa de manifest les dures condicions del reglament penitenciari i la limitació de veure els fills tan sols dues hores al mes. “Amb aquesta mena de normes-diu-, amb l’excusa de castigar el pare, en realitat castiguen amb més intensitat els fills”. Certament, no puc estar més d’acord amb aquesta afirmació i lamento moltíssim que hagin de passar per aquesta duríssima i immerescuda experiència.
Després d’afegir altres consideracions, Junqueras continua: “Si l’objectiu de l’empresonament fos castigar un pare -la llei diu que l’objectiu de la presó no és el càstig, sinó la reinserció-, segur que hi ha moltes mesures possibles per adoptar que no impliquen un càstig per als fills”. Recordo que Nelson Madela deia: “Potser estava cec a certes coses pel dolor que em produïa no poder complir amb el meu paper d’espòs i pare dels meus fills”.
És evident que la privació de llibertat no només fereix la persona que la pateix, sinó també el seu entorn i molt especialment la família, de manera que com he dit en més d’una ocasió la presó aïlla i separa les persones del seu entorn, fet que d’alguna manera fa recaure el dolor també sobre els familiars. N’he conegut molts casos i gairebé sempre és així, i ja no diguem l’especial situació dels joves en una etapa crucial de la vida en què el temps té condició d’eternitat. Així que una pena o mesura de presó només pot estar justificada quan la persona significa un autèntic perill objectiu per a la societat.
I és que la justícia i les lleis, i particularment les penals, amb prou feines han evolucionat en 300 anys. La presó va començar a substituir les tortures i les penes corporals al segle XVII, cosa que en aquell moment es va considerar un gran avenç, encara que en realitat no ho va ser tant. A mitjans del segle passat i com a conseqüència dels horrors de la guerra, la recerca d’un dret penal més garantista però també més humanista es va estendre per Europa. Com a fruit d’aquesta recerca, van néixer les teories de la ressocialització. Però la presó no ha canviat la seva funció de manera substancial; l’hàbitat és sens dubte millor, perquè la societat en general viu en millors condicions, però el concepte de segregació i càstig ha evolucionat poc. De fet, més aviat diria que és al revés i hi ha un fort corrent de populisme punitiu que periòdicament reclama més duresa per a la majoria de delictes.
En un món en què la revolució tecnològica ens obliga a uns canvis que no podem ni imaginar, la justícia no pot ser aliena a aquests reptes i també necessita una profunda transformació que s’adapti a les noves necessitats i circumstàncies. Però el canvi no ha de ser només en sentit tecnològic sinó també en la línia d’evitar patiments innecessaris i substituir el vell concepte de càstig per concepcions més reparadores.
Estimats lectors i lectores, que tingueu una molt bona entrada d’any.
