Altres veus, altres àmbits

És privilegi i obligació de la premsa informar-nos del que no coneixem. En aquest article m'agradaria parlar d'unes veus poc conegudes que els alegrarà saber que existeixen.

Encara recordo una entrevista que van fer a Hierro, el central madridista. Una de les preguntes era: "Quin és l'últim llibre que ha llegit?" I la resposta va ser: " Ninguno ". (O sigui, hauríem de deduir que MAI n'havia llegit cap). Però si vostè no és com Hierro, si vostè ha llegit encara que només sigui un llibre en la seva vida, o té en projecte fer-ho, hi ha un nom imprescindible per entendre el món editorial català: Jordi Galves. Els periodistes també parlen off the record . I el que et diuen és que en els grans mitjans no s'exerceix una crítica literària honesta, o almenys valenta. Reben tantes pressions de les editorials que al final els articles de crítica, per acontentar tothom, s'acaben convertint en una cosa tova i condescendent. Bé doncs, si vostè vol saber què en pensa un esperit autènticament lliure, vagi a la pàgina de Galves: http://undiaenlescarreres.blogspot.com . No és un blog, és una experiència. Els crítics literaris són les úniques persones que haurien d'estar exemptes dels sentiments pietosos. I Galves, els ho asseguro, ho està: dispara contra tothom. De fet, per escriure aquest article jo estava esperant que em deixés verd i així ningú pensés que ens lliga cap companyonia. (De moment encara no he rebut però no pateixin: tot arriba). Fins ara ha escrit articles demolidors contra tots els dirigents culturals del país i gairebé totes les patums literàries. Homer afirma que el coratge és aquella virtut que es troba en un punt mitjà entre la covardia i la imprudència. L'heroïcitat de Galves és que la seva ploma només oscil·la entre la imprudència i la temeritat, i ho fa com l'agulla d'un tacògraf boig. Qualsevol dia rebrà de valent. Afanyin-se a llegir-lo abans que algú li tanqui el blog. (Si els diuen que ha estat un accident, no s'ho creguin).

Un dels grans homes que em va ensenyar que l'essència de l'antropologia, i de la vida, consisteix a no jutjar a ningú és Manuel Delgado. Vaig tenir la fortuna que a la universitat fos professor meu en els moments àlgids de la seva febre escènica. En aquella època feia coses com arribar a classe amb un bròquil sota el braç i explicar l'estructuralisme levistraussià dialogant amb el bròquil, o dur a classe poetes malalts d'esquizofrènia perquè entenguéssim el relativisme cultural. (Em diuen que ara ha afluixat una mica. Llàstima.) La qüestió és que Delgado també té un blog, i amb un títol molt suggestiu: El cor de les aparences . http://manueldelgadoruiz.blogspot.com/ . No és un blog, és una porta dimensional. Els adverteixo que entrar-hi pot fer trontollar algunes de les nostres conviccions més genuïnes. Per això val la pena.

Delgado va obtenir cert ressò quan es va mostrar partidari del procés sobiranista català. I ho va fer aportant arguments des de l'esquerra i per a l'esquerra. Delgado és comunista, i molts dels que fan comentaris al seu blog són militants de l'extrema esquerra. Un seguidor li va recriminar, amb els típics arguments de l'internacionalisme més tronat, la seva "conversió" a l'independentisme. La resposta de Delgado, pletòrica, unia la concisió, el sarcasme i la poesia: "¿Tu mai no t'has deixat dur per un corrent que t'arrossega?"

I ja que m'estic referint a antics mestres, permetin-me que parli de Ferran Iniesta, professor d'història d'Àfrica. Iniesta sempre ha estat un místic en estat salvatge, un terrorista de la paraula escrita i un Akhenaton de l'intel·lecte. Tot alhora. Sisplau, no es poden perdre un text escrit per ell i que ara mateix sacseja internet: "És un tsunami, estúpids!" Carta urgent a les esquerres jacobines . Són vuit pàgines tan devastadores com irrefutables, i quan acabes de llegir-les el que et dius és: "Per què ningú m'havia dit que aquest text existia?" Bé doncs, ho acabo de fer.

I, per acabar, els suggereixo aquesta adreça: http://www.cafeambllet.com . Els nois de Cafèambllet fan palès un principi bàsic: que només hi ha dues classes de periodisme, la premsa rosa i la que tard o d'hora topa amb el poder. Mirin aquests nois i noies, mirin els seus esforços desinteressats per investigar les catifes brutes del nostre país. Tens la sensació que estan sols contra el món. Ah, i just ara un tribunal els acaba de condemnar a pagar 10.000 euros. Mirin i escoltin el que diuen, i formin-se una opinió pròpia. Jo ja ho he fet: el que es cobra per un article no és gaire, però el que guanyi amb aquest va a Cafèambllet.