Els altres pressupostos

«Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu»
Lluc 19, 26-27

Mentre la inflació no cessa i els tipus d’interès s’enfilen, un casino, un aeroport i una carretera tanquen els pressupostos catalans. Ludopatia en temps de crisi, contaminació en temps d’emergència climàtica i mobilitat asfàltica en l’era antropocènica de la fi dels combustibles fòssils. Com a síntesi –o com a droga de síntesi–. Mentrestant, paral·lelament i sense gaire soroll, la premsa econòmica informa, aquesta mateixa setmana, de la previsió de repartiment del dividend dels beneficis de l’Íbex-35 relatius al 2022. Em limitaré a la freda estadística, tan dual i gèlida com la realitat, tan tafurera com alguns balanços fiscals i tan dràstica com l’evidència matemàtica. 26.000 milions repartiran enguany, la xifra més alta de les cotitzades espanyoles des de la data prepandèmica del 2019. Un 26,4% més que l’any passat. Crisis, what crisis? L’1 de desembre, lacònicament, el Banc d’Espanya informava oficialment que els beneficis de les empreses havien crescut set cops més que els salaris durant el 2022. 7 a 1 és golejada. Però no ens deixen veure el VAR. No fos cas que saltem a la gespa, aturem el partit i destituïm l’àrbitre.

Per sectors, dels sospitosos habituals en podríem destacar –cap sorpresa– l’àmbit bancari i l’energètic. El Banc Santander informa que el 2022 ha obtingut el benefici més gran de la seva història: 9.600 milions d’euros. Benefici-gran-història: en tres paraules. El BBVA, al seu torn, es vanta d’haver batut també rècords antològics: 6.420 milions d’euros i l’anunci del dividend més gran abonat en catorze anys. CaixaBank, any atípic només pels costos de la fusió amb Bankia, anuncia 3.145 milions d’euros. Però la lletra petita diu altres coses: mai havia assolit una xifra similar en termes reals. A més, CaixaBank ha promès repartir 9.000 milions als accionistes entre el 2022 i el 2024. És lícit demanar-se d’on sortiran tants doblers, quan només els ingressos per comissions són 4.009 milions i s’han ampliat i molt els marges d’interessos. Cap excepció, cap ni una, al mapa financer: fins i tot el Sabadell també frega màxims històrics enmig d’una guerra devastadora, d’una crisi inflacionària de cavall i d’un gris món postpandèmic. Sis bancs, 20.000 milions de beneficis. 55 milions al dia, 2,3 milions a l'hora.

Per acabar-ho d’adobar, cada final de mes –si vostès no han transitat cap a altres models comunitaris– tributen vostès dels seus salaris devaluats –un 4,5% el 2022, segons l'OCDE– els beneficis electritzants que s’embutxaquen des de fa dècades les grans elèctriques. De dalt a baix, Iberdrola preveu retribuir amb 11.000 milions els accionistes entre el 2023 i el 2025. No cal ser Einstein per esbrinar d’on sortiran. Iberdrola ha tancat el 2022 guanyant 3.104 milions –un augment del 22% respecte al 2021–, Endesa sumant 1.469 milions –13% d’increment– i Naturgy sucant 1.061 milions –un 37% més–. Deu ser per això que, contravenint la tradició, la Candelera enguany també ha plorat però perquè l’altre hivern, el socioeconòmic, pinta fosc i va per llarg. Plorava llegint el darrer informe de Comissions Obreres que parla, ara sí, de la next generation: les properes generacions. Taxa d’emancipació entre els 16 i els 29 anys, del 17%; salari mitjà, de 13.400 euros; temporalitat enfilada al 62% per a menors de 25 anys. Amb aquestes dades un jove barceloní dedica el 84,3% de la nòmina a pagar el lloguer a la ciutat, que tanca el 2022 amb el preu de lloguer en màxims històrics –1.066 euros–. La marmota Phil, vistes les perspectives, també se’n torna al cau. No per haver observat la seva pròpia ombra, sinó per les negrors ombrívoles que s’albiren a l’horitzó.

Causes i efectes, aquest gener costerut ha concentrat les justes protestes de metges, mestres, taxistes i funcionaris judicials. Ho feien mentre es feia públic el darrer informe Oxfam –contrapunt anual a l’informe de Davos, diguem-ho així–, on se’ns recordava que la desigualtat ha esdevingut estructural: l'1% més ric del Regne d’Espanya disposa del 23% de la riquesa. La conseqüència, en part, és el mapa demolidor del darrer Informe Foessa, que enfila fins al 30%, record històric, el risc d’exclusió social. Tots dos rècords són històrics alhora, perquè van de bracet de la llei de l’embut, de la transfusió vampírica i de la lletania de l’acumulació per despossessió.

Al seu darrer llibre, Ausencias y extravíos (2022), a cavall entre un lirisme antropològic i un esbudellament sistèmic que esparvera, l’estimada Yayo Herrero recorre a una imatge alternativa que ens és familiar a tots. On ets, mare? La mare que, a taula parada, sempre posava límits i redistribuïa equànimement les mandonguilles entre els germans que sèiem a taula. Si cal repetir, serà si es pot i quan tothom hagi dinat, en un sentit comú que mai no cotitza en cap de les altes esferes, que engoleixen les mandonguilles i ens endossen la factura. Podem fer res? Oi tant, i més del que ens pensem. L'entranyable president de la Confederació de Cooperatives de Catalunya, en Guillem Llorens, insisteix, amb raó i passió, que el cooperativisme no és un sector, és un model econòmic per a la vida. Un model que no reparteix mai dividend, el reinverteix en la gent, la comunitat i el territori. Ho dic perquè tenim alguna opció més que inflar-los la bombolla i veure el que ens prenen a la tele que ens regalen. No cal caure en l’absurd de finançar qui ens escanya. En primera del plural, com que tenim els pocs estalvis a les finances ètiques cooperatives, com que som socis de Som Energia i com que el mòbil ens funciona amb Som Connexió, no contribuïm ni un amb sol cèntim d’euro a aquesta orgia. Sí que es pot, doncs, desconnectar-se de la roda que ens esprem. Ho poden fer ara mateix per aturar col·lectivament l’espiral –i no, no és cap falca publicitària, és autodefensa democràtica de país.

Diguin-li lluita de classes. Si no s’ho creuen, ja ho diuen ells. Ho va etzibar Warren Buffet, tercera fortuna planetària, ja fa uns anyets: «Hi ha una guerra de classes, d’acord, però és la meva, la dels rics, la que està fent aquesta guerra, i anem guanyant». Dit en termes locals arran de la setmana que clou amb dos pressupostos. Mentre els comptes de Jaume Giró són aprovats per ERC, el PSC i comuns, els altres números traginen també, ves per on, per una carretera pagada per tots, volen en avió contaminant el futur i cotitzen al casino de la inflació. I així ens va –i anirà.

Corol·lari juvenil. Mentrestant també, nota a peu de pàgina, Interior anuncia que envia l’infiltrat descobert aquesta setmana en el si dels moviments socials, cap a una ambaixada exterior, com sol ser habitual. S’informa que el jove policia, de 29 anys, cobrarà 10.000 euros mensuals pels serveis prestats. Catacumbes sota control, Roma no paga traïdors. Degolla qui protesta, que anunciava sant Lluc.