Aquesta setmana saltava la polèmica per uns missatges que Carlos Santiso, l’entrenador actual del Rayo Vallecano femení, va enviar al seu staff tècnic, fa quatre anys: “Este 'staff' es increíble, pero nos faltan cosas. Nos falta, sigo diciéndolo, hacer una como los de la Arandina [tres jugadors que van ser acusats d’agredir sexualment una menor el 2017]. Nos falta que cojamos a una, pero que sea mayor de edad para no meternos en 'jaris', y cargárnosla todos juntos. Eso es lo que une a un cuerpo técnico y a un equipo". Va demanar perdó i es va retractar de les seves paraules, però la pressió social per destituir-lo es manté. No deixa de sorprendre’m, però, com moltes persones (bàsicament homes) segueixen minimitzant aquests comentaris (alguns d’ells opinadors amb altaveu públic), argüint que en els xats que comparteixen són “normals” aquest tipus de comentaris. Està clar que vivim en galàxies diferents.
Perquè sí, els comentaris, els acudits, els vídeos... que alimenten, erotitzen i banalitzen la violència sexual són el caldo de cultiu perfecte perquè aquesta violència es mantingui.
Cal identificar totes les derivades de les expressions, actituds, comentaris, conductes... masclistes, que hem naturalitzat i que són indispensables perquè s’arribin a cometre les violències masclistes. Faig especial èmfasi en el plural perquè, tot i que ha costat, sembla que per fi estem començant a visibilitzar que van més enllà de les agressions que es donen en el si de la parella. Gràcies als feminismes hem entès que les violències masclistes són totes aquelles que patim les dones pel sol fet de ser-ho i a les quals estem exposades al llarg de la nostra vida. Dins l’àmbit de la parella, però també a la família, al carrer, a la feina, a les institucions, en els nostres parts... Per això, per poder combatre el patriarcat, és indispensable ser coneixedores del que tenim al davant. Per exemple: si ens situem en la forma més extrema que adquireixen les violències masclistes, els feminicidis, veurem que les estadístiques oficials han invisibilitzat molts assassinats de dones que quedaven fora de l’àmbit de la parella o l'exparella. Finalment, la delegada del govern contra la Violència de Gènere ha anunciat que en aquest 2022 (recordem que el compromís es va adquirir el 2018) es resoldrà aquest deute històric amb les víctimes del masclisme perquè allò que no es recorda, allò de què no queda constància, s’acaba oblidant. I, alhora, perquè fragmentar la realitat del patriarcat l’únic que fa és portar-nos a la confusió i a una falta de visió global del veritable problema. Per fi, i després d’anys de reivindicació feminista, s’englobaran a les estadístiques oficials els assassinats amb un motiu de gènere (assassinats relacionats amb l’explotació sexual, dones assassinades després de patir una agressió sexual...). Així, casos com els de Laura Luelmo o Diana Quer finalment seran visibilitzats com a feminicidis, fet que ajudarà realment a tenir un diagnòstic i dimensionar de forma rigorosa l’abast d’una de les pitjors xacres de la nostra societat. Perquè reparar l’oblit és clau per dignificar aquestes dones, i alhora fa compressible la nostra història i dona sentit a la lluita col·lectiva.
