Els altres europeus

En aquell paisatge erm i remot on vaig néixer, Europa estava més present del que potser ho està avui en el dia a dia dels ciutadans que són cridats a les urnes. Sense saber res ni de la seva història ni de la seva política, ni de les seves llengües o cultures, el nostre imaginari construïa un mapa format pels llocs on havien anat a parar els homes que havien marxat. Alguns fins i tot s’hi havien fet grans, a “l’estranger”, una paraula que apareixia sovint en les converses dels adults i que semblava tot un país on vivien els pares desconeguts que tornaven de tant en tant (si és que no els agafava la malaltia de l’oblit) i d’on venien els diners que pagaven un xai per a la festa, la roba nova dels nens o els aliments d’unes famílies que havien deixat d’esperar la pluja per esperar remeses des de terres que no havien trepitjat mai. Alemanya, França, Suïssa, Dinamarca, molt més tard Espanya; tots aquests noms eren part del dia a dia de persones que vivíem rentant la roba al riu o encenent llums d’oli al capvespre i somniàvem amb marxar al continent de l’electricitat, els drets i les llibertats. Tot i que no en deien així, els que volien emigrar, que era i és tothom, anhelaven el progrés econòmic, però també la seguretat de viure en països que es regeixen per lleis justes, el tracte igualitari dels governs als seus ciutadans i la protecció de drets fonamentals. Per això no hi ha ningú que cregui més en el projecte europeu que els immigrants que hi volen arribar, cosa que potser és difícil de creure per part de tants nadius escèptics i decebuts. Diumenge hi haurà qui tindrà mandra d’anar a votar i preferirà passar-se el dia a la platja. Ja seria trist que després del que ha costat aquest espai comú que va néixer amb la vocació de donar l’esquena a les pitjors atrocitats de la primera part del segle XX, tot convertint-se en una unió forta que encabeix la gran diversitat del Vell Continent, ara siguin la mandra i la desídia o la falta de ganes les que acabin amb aquesta utopia cap a la qual anem caminant. Que no sigui una guerra o una invasió el que provoqui l’esfondrament d’Europa sinó l’abstenció seria trist i ridícul.

Els immigrants que volen arribar a Europa són els que més hi creuen, però, paradoxalment, molts dels que hi porten més anys i els seus descendents poden haver perdut l’entusiasme inicial. Tenint en compte que hi ha més de trenta-vuit milions d’europeus que no hi van néixer, el seu sentiment de pertinença és important si el que volem és que Europa inclogui tots els seus ciutadans, però la pertinença es pot veure estroncada per dos factors oposats: el racisme i el comunitarisme. El primer estrangeritza permanentment els nous europeus, els converteix en “altres” encara  que siguin de segona o tercera generació, cosa que impedeix l’arrelament perquè t’has d’esforçar molt per sentir-te d’un lloc on no et volen. La via que tenen les institucions per pal·liar els efectes d’aquesta fòbia injustificada és reforçar precisament allò que venien a buscar els nouvinguts: l’estat del benestar, la protecció dels drets i les llibertats sigui quin sigui l’origen de la persona. Si, en canvi, s’adopta una postura tèbia amb les formacions polítiques que tenen entre els seus objectius un apartheid europeu en funció de la situació administrativa de cadascú, s’estaran soscavant pilars fonamentals de la casa europea. L’altra amenaça a la pertinença dels “altres europeus” és el comunitarisme o els projectes polítics identitaris que volen que els immigrants s’identifiquin més amb el seu origen o la seva religió que no pas amb la seva condició de ciutadans europeus tot fent-los creure que aquestes adscripcions estan per sobre dels valors democràtics que tant desitjaven quan encara no en podien gaudir. Comunitarisme identitari i racisme es retroalimenten, però ambdues propostes són el contrari d’Europa.