Les altres estadístiques
EN POSITIU. El 1990 el 37% de la població mundial vivia en la pobresa extrema. Des d’aleshores aquesta xifra s’ha reduït al ritme de gairebé 137.000 persones al dia, fins a arribar al 9,6% el 2016. Prop de 2.000 milions de persones en total en poc més de 25 anys. Però durant tot aquest temps -es lamenten els editors d’ Our world in data, de la Universitat d’Oxford- no hi ha hagut cap diari que hagi titulat en portada: “El nombre dels que viuen en la pobresa extrema va caure ahir en 137.000 persones”. 6.200 milions de persones saben llegir i escriure a tot el planeta. Això vol dir que l’índex d’alfabetització ha passat del 56% del 1980 al 85% d’avui. El 96% dels nadons que neixen avui sobreviuran els primers cinc anys de vida. I les estadístiques compten que el 56% de la població mundial viu en una democràcia (amb les imperfeccions, desigualtats i violacions de drets que cada cas ens permetria retratar), però el 1980 només hi vivien un 35%. El nombre de conflictes bèl·lics al món ha augmentat des del final de la Guerra Freda però, en canvi, el nombre de morts per guerres i conflictes ha caigut de manera important.
Les condicions de vida globals s’han transformat. El maig passat l’Organització Mundial de la Salut va anunciar que l’esperança de vida al món s’havia allargat cinc anys respecte al 2000 (73,8 anys per a les dones, 69,1 per als homes). Per tot això, hi ha experts que asseguren que el 2016 ha sigut el millor any en la història de la humanitat.
PESSIMISME. Els diaris som cronistes de la immediatesa. Les instantànies del moment no ens deixen veure, massa vegades, les transformacions a llarg termini. Però les estadístiques no retraten tampoc històries particulars. No parlen d’Alep, ni de Lesbos. No expliquen el fatalisme que se’ns ha ficat al moll de l’os.
Els xinesos són, segons aquests analistes d’Oxford, els més optimistes del planeta i només un 41% creuen que el món va millor. Un 16% dels saudites, un 10% de suecs, un 8% de finesos, danesos i noruecs, el 6% de la població dels Estats Units i només un 4% d’alemanys i britànics, i un 3% de francesos i australians.
El 2016 sembla haver dibuixat el final d’una era que les incerteses del 2017 fan impossible de concretar. Jo també dec haver col·laborat, de vegades, a la narrativa del declivi. “ If it bleeds, it leads ” [Si sagna, va al davant], diuen els anglesos. I les notícies violentes, les males notícies, obren portades. La crítica es converteix en una manera d’aixecar la veu.
DESCONNEXIÓ. La nostra confiança en el futur està directament lligada a les nostres percepcions, a les imatges que rebem, a les històries que ens expliquen, a les notícies de corrupció i d’abusos, a les anàlisis que adverteixen sobre el populisme i la postdemocràcia. Així veiem el món, així reaccionarem. I cada cop més votants compren falses versions nostàlgiques d’un passat millor, que les xifres i els llibres d’història no corroborarien.
La desconnexió entre les estadístiques i les percepcions s’ha fet tan gran que correm el risc que les pors ens paralitzin. Però el descontentament ens ha fet progressar al llarg de la història. La denúncia ajuda a erradicar abusos. La mobilització i la solidaritat intenten pressionar els que tenen la responsabilitat política d’actuar.