Crisi alimentària. La devastació de la guerra d’Ucraïna amenaça, en aquests moments, l’estabilitat i la supervivència de milions de persones al continent africà. Rússia i Ucraïna són dos potents exportadors de productes agrícoles, sobretot de cereals. Vint-i-set països d’arreu del món, que sumen una població de 750 milions d’habitants, depenen, en més d’un 50%, dels aprovisionaments agrícoles russos i ucraïnesos. El 80% del blat que va importar Egipte l’any passat venia d’aquests dos països.
La guerra no només ha interromput les exportacions, sinó també la sembra, així que els problemes podrien ser encara més greus en un horitzó de 12 a 18 mesos. Com més s’allarga el conflicte, més s’estén el risc de fam i de crisi política a una bona part del món. Països com Síria, el Iemen, l’Afganistan o el Sudan, que ja pateixen una crisi humanitària greu, veuen ara com bona part de les ajudes alimentàries internacionals que rebien han quedat bloquejades.
Si la pandèmia va fer créixer un 18% el nivell de fam al món, la guerra multiplica ara l’impacte d’aquesta intersecció entre crisi alimentària, energètica i climàtica, sobretot en països de l’Orient Mitjà on hi ha una forta sequera en aquests moments.
Just abans de les revoltes àrabs ja hi va haver fortes sequeres a Rússia, Ucraïna, la Xina o l’Argentina, i pluges torrencials al Canadà, Austràlia i el Brasil, que van fer que el preu dels aliments bàsics es disparés, fet que va desestabilitzar les regions vulnerables i va encendre una revolta social que va deixar tocat el mapa geopolític de l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica. Torna el fantasma dels disturbis socials i polítics.
Crisi climàtica. La guerra amenaça també la lluita contra el canvi climàtic. L’Europa que havia començat una transició verda, i que liderava els compromisos globals de reducció de gasos contaminants, es veu avui negociant contractes alternatius que li garanteixin gas i petroli que vinguin més enllà de Rússia. Si la transició energètica que pretén rebaixar la factura de Gazprom es fa tornant al carbó, als derivats del petroli o important el gas del fracking nord-americà, l’agenda ecològica de la UE quedarà greument tocada. A curt termini, Brussel·les compta amb un lleuger augment de les emissions de diòxid de carboni, i els costos de trobar fonts i proveïdors alternatius són encara incerts. Però, precisament perquè ens trobem en una guerra que amenaça amb una nova crisi del petroli, la transició energètica i la necessitat de reduir la dependència dels combustibles fòssils és encara més urgent.
Crisi d’autoritat. Els Estats Units i la Unió Europea s’han atribuït el paper de defensors d’un ordre internacional també en crisi. Però, ¿com es vol que sigui el final d’aquesta guerra? Després de l’acció decidida per sancionar la invasió russa, comencen a transcendir diferències estratègiques. Joe Biden ha ofert un regal valuós a la propaganda del Kremlin. Les paraules finals del seu discurs a Varsòvia, divendres, declarant que Vladímir Putin “no pot continuar al poder” alimenten l’argumentari de l’Occident russòfob que amenaça el Kremlin. Però, sobretot, han fet més evident encara que l’entesa, transatlàntica i intraeuropea, s’esquerda quan es tracta de buscar on és la porta de sortida d’aquesta guerra; quin pot ser l’acord possible que pugui convèncer Putin de posar fi a la destrucció d’Ucraïna. La Casa Blanca es va afanyar a matisar que en cap cas Biden invocava un “canvi de règim” forçat. Els últims intents d’imposar democratitzacions sota amenaça militar han acabat amb sortides vergonyoses per la porta del darrere que han deixat escenaris trencats i violents. Les paraules de Biden han encarit encara més el preu d’una pau possible.
