L'altre sant Pere
Encara ressonen entre les parets de la plaça del Rei de Barcelona les músiques i les paraules d’homenatge que aquest dilluns van ser adreçades al Pere més universal de Catalunya, el bisbe Casaldàliga, mort l’agost de l’any passat als 92 anys, després d’haver dedicat més de mig segle de vida als desheretats del Mato Grosso brasiler. Poques vegades un bisbe ha viscut en un palau episcopal més humil: una casa de fang, una habitació que tenia cortina enlloc de porta, un llit petit i un pati molt gran on es cuinava, es rentava la roba, s’hi escrivia, s’hi jugava i s’hi resava. El claretià de Balsareny va ser protegit per Pau VI, que va advertir a la dictadura militar brasilera "qui toca Pere, toca Pau", i després va ser cridat a l’ordre per Joan Pau II, quan el futur Benet XVI era el guardià de l’ortodòxia i difícilment podia combregar amb expressions com ara “en amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat”. Va transformar la seva vida en un exemple que ens posa en evidència però ens indica el camí.
Antoni Bassas és periodista
