El depriment sentit de l'humor dels dirigents de Vox deu ser el que els va dur a registrar al Congrés, aquest dilluns, la seva segona moció de censura contra Pedro Sánchez, encara més esperpèntica que la primera. Com que tothom sap que no tirarà endavant (i, per tant, si serveix per a res serà per reforçar l'autoritat presidencial de Pedro Sánchez quan més li convé, que és en any electoral), la pregunta que més ha suscitat és per què la presenten. És difícil saber què passa exactament pel cap dels mascles i les femelles alfa de la dreta més extrema de les diverses dretes extremes de la política espanyola, però podem aventurar que deuen cercar, amb això, ser notícia per alguna cosa semblant a una iniciativa política, i no per les disputes internes del partit. L'altra pregunta que tothom s'ha fet és què hi fa un noi com Ramón Tamames en una festa com aquesta, i la resposta (a banda dels signes de deteriorament cognitiu que s'han fet palesos a les entrevistes que ha donat als mitjans) sembla que deu estar relacionada també amb les ganes de fer-se veure, de protagonitzar alguna cosa. En tot cas, no és difícil imaginar Abascal i qui siguin els seus amics fent-se en privat un obscè panxot de riure per haver aconseguit posar al capdavant d'aquest circ un excomunista de quasi noranta anys.
Finalment, la incògnita d'aquesta maniobra de Vox té a veure amb la relació entre el partit neofeixista i el partit del qual va néixer, que és el PP. Als mitjans afins al PP, que fa temps que fan la campanya de Feijóo president, els causa recel, i es pregunten si la moció va contra el PSOE o contra el PP. La manera d'escapolir-se'n que han tingut Feijóo i els seus ha estat abstenir-se, és a dir, no adherir-s'hi però tampoc mostrar gens d'hostilitat parlamentària al partit que saben que ha de ser, en qualsevol cas, el seu soci de govern. Això és aprofitat pels socialistes per retreure al PP, amb sorna, que no siguin capaços ni de desmarcar-se de Vox amb la contundència amb què ho va fer Pablo Casado, amb motiu de la primera moció de censura també plantejada per Vox. El que no diuen els socialistes és que allò va ser una sobreactuació (el PP hi va votar en contra, i Casado va fer un discurs dur contra els d'Abascal) que anava encaminada a deslligar el PP de Vox (debades) i que amb tota probabilitat va ser un dels motius que van puntuar per a la defenestració de Casado, que es va produir poc temps després.
De tot plegat, el que convé tenir present és que, ara com ara, el PP només es pot plantejar establir aliances o pactes de govern amb Vox (i amb Ciutadans, si no es converteix en força extraparlamentària). Literalment, amb ningú més. Tenint en compte que el PP és, i seguirà sent, el partit més important del sistema polític espanyol, la dada hauria de donar-nos una idea sobre quin és el primer llast que arrossega la democràcia al Regne d'Espanya. Sobretot perquè sovint aquest problema (una dreta hegemònica massa propera a la ultradreta i a l'ultranacionalisme) acaba passant per alt a molts.
