Desitgem-li sort a l'Osasuna en la final de Copa que aquest dissabte jugarà contra el Madrid. Però, fins i tot en el supòsit que s'imposés la lògica i Felip de Borbó acabés lliurant el trofeu al capità madridista, una temporada en què el Barça guanya la Lliga (i la Supercopa), i el Madrid, la Copa, és més que bona. El Barça encara és a mig camí de la seva lenta reconstrucció esportiva i l’adeu de Mateu Alemany i la seva possible substitució per Deco no són bones notícies de cara al futur immediat.
Ara, tothom sap que la data en vermell al calendari no és avui sinó dimarts que ve i dimecres de l'altra setmana, quan el Manchester City s'enfrontarà al Madrid a la Champions. A falta d'alegries europees pròpies, els barcelonistes s'han de tornar a encomanar al City per veure si és possible destronar el campió europeu i, després, assistir a l'única coronació anglesa que veritablement interessa aquest any, que és la del City de Guardiola com a guanyador de la Champions, en una temporada que pot acabar amb triplet.
Perquè la coronació d'aquest dissabte a Westminster ens agafa molt descreguts en qüestió de contes de reis i reines consorts en general, i molt cansats d’aquests Windsor en particular. L’enterrament de la seva antecessora i mare, Elisabet II, va tenir almenys l’interès d’un final d’època que havia durat més de setanta anys. L’inici d’aquesta, protagonitzada per un hereu de biografia tibada, no gaire agraciada i amb episodis tràgics i còmics transmesos en obert durant repetitives temporades, proporciona més curiositat pel cerimonial d’altres temps que interès i empatia amb el personatge.
Carles III no està gaire dotat per a la seducció pública i, encara que la coronació té una càrrega religiosa, gairebé sobrenatural, sembla difícil que pugui fer alguna diferència en com el percebrem a partir d’ara.
