Les alternatives i els riscos

Hi ha un principi als negocis que els condiciona: “L’èxit està determinat per la informació i l’anticipació”. Els negocis són la política en petit, amb tres diferències: a) La violència està exclosa. Clausewitz va dir “La guerra és la política portada a l’extrem”; per tant, la guerra és també política; b) L’autoria compta poc perquè l’opinió general és força irrellevant en els negocis, però en política l’autoria és el tot, i c) L’àmbit d’actuació està condicionat per un marc legal de compliment obligat. Aquest marc en política no hi és. L’esmentat principi és, doncs, qüestionable si s’aplica a la política. És vàlid només de manera relativa. Acceptem les limitacions.

La realitat entorn de la guerra d’Ucraïna porta a conclusions de validesa només probable. No es té la certesa. La força i l’eficàcia de l’exèrcit rus no són les que la propaganda del seu govern feia creure. Les raons poden ser la manca d’organització, les fallades d’operativitat de l’armament, la feble organització de la logística, una moral confosa i estratègicament desorientada, l’obediència lligada a la por i no al convenciment de la victòria... Probablement una combinació d’aquests factors. Si la causa és incerta, la realitat, la ineficàcia de l’exèrcit rus, és certa, perquè es demostra per si mateixa.

S’afirma que els règims autoritaris són més útils per dur a terme una política assertiva i contundent, de fets, perquè les decisions no precisen estar contrastades per l’opinió pública. És només en part cert. La discrepància en aquests règims es demostra per una ruptura que per no estar pautada té components d’imprevisibilitat, risc i duresa. El contrari del que suposa en una democràcia, un canvi d’orientació política, un relleu ordenat del poder, produït per un canvi de majories.

Quant temps i fins a quin extrem, comptant amb la repressió, pot ocultar Putin la guerra a Ucraïna al poble rus? La situació de la comunicació i la circulació d’informació el 2022 és diferent del 1940. El descobriment per la ciutadania russa de la falsedat de la informació distribuïda pel govern trigarà, però quan passi tindrà conseqüències desestabilitzadores per al règim.

La guerra no té altre objectiu, tant per a l’agressor com per a l’agredit, que afeblir l’adversari. Si continua, l’agressor amb el temps s’afebleix perquè les seves contradiccions i incoherències es fan visibles i, per tant, més tòxiques per als seus interessos. Per a ell, no guanyar és ja una derrota. Per a l’agredit, aguantar és la demostració d’una fortalesa inesperada i, per tant, una semivictòria. El que compta és la capacitat de resistir, i per a Ucraïna això està condicionat només a l’ajut militar extern. De moral i voluntat de victòria no n’hi falta. No és com en el cas de Rússia, on la pròpia confiança en l’èxit final a partir de l’experiència immediata és necessàriament feble. Per a Ucraïna, aguantar està justificat perquè no fer-ho implica la desaparició com a nació. És exactament contrari al cas de Rússia, on perdre és un deshonor, però no hi ha res vital en joc.

Per a Europa hi ha dues alternatives: incrementar l’ajut militar, material i d’intel·ligència a Ucraïna per mantenir la guerra i forçar una retirada russa o no fer-ho i córrer el risc d’una victòria russa, que sempre serà parcial.

Una victòria militar russa incontestable és impossible, per incapacitat militar, per dimensió de l’exèrcit -no es pot desplegar a Ucraïna l’exèrcit d’un milió d’homes que caldria per ocupar-la perquè Rússia no té capacitat per fer-ho- i perquè li manca fortalesa econòmica per mantenir la guerra.

En conseqüència, la victòria militar russa serà sempre parcial. Ucraïna serà dividida. Les conseqüències són inestabilitat política i militar, la cronificació de la crisi energètica amb efectes en preus i en inflació i, en definitiva, decreixement econòmic a Europa i desordre social a l’est d’Europa.

L’origen de la guerra està en el paneslavisme, sentiment encara viu en el poble rus, que Putin ha recuperat. Tots els pobles eslaus sota un únic imperi, units per la llengua, la cultura i la religió. Pobiedonostev, conseller del tsar Nolau II, i altres ho van impulsar des de finals del segle XIX amb dues conseqüències: el conflicte amb el pangermanisme de Schönerer, antecessor de Hitler, moviment absolutament paral·lel, i les guerres de 1914 i de 1939 i l’aparició de l’antisemitisme. La derrota total i traumàtica del III Reich el 1945 va esborrar políticament el pangermanisme, però no el paneslavisme, que es va enfortir sobre les bases de la victòria de l’URSS sobre Alemanya. Va justificar la brutalitat de Stalin. Per a molts russos Putin és avui un heroi, amb més del 82% del suport ciutadà a Rússia. Les victòries electorals del populisme a Hongria i Sèrbia tenen aquest mateix origen.

L’èxit militar de Rússia enfortirà el paneslavisme del Kremlin, i això serà l’origen d’inestabilitat política futura. És aquesta la raó per resistir una guerra terrible, l’alternativa és pitjor. El conflicte actual, l’atac de Rússia a Ucraïna, s’allargarà. Es pot repetir als Estats Bàltics. És innecessari i tòxic.

Europa va fallar en l’anticipació abans de la guerra. Ara no hauria de tornar a fallar: té la informació i coneix les conseqüències. La covardia és destructiva i perjudicial a llarg termini perquè allarga els problemes.