Aquell home que va ser ministre de l’Interior, José Barrionuevo, ha explicat ara, com qui explica una batalleta (que bé que ens va, aquesta paraula), algun detall del segrest de Segundo Marey, que van cometre els GAL, aquell grup parapolicial muntat amb fons reservats del govern d’Espanya per combatre ETA amb les seves mateixes armes. Els GAL van segrestar aquest home per error, perquè es pensaven que era un dirigent d’ETA. “Quan vam descobrir que s’havien equivocat de persona vam decidir deixar-lo anar, perquè ¿l’alternativa quina era?”, diu ell.
El veig enraonar i em sembla que repapieja. En parla sense transcendència, sense rubor, donant detalls escabrosos com si hagués begut una miqueta. I en parla i en parla com si res, sense vergonya.
Haver tingut un càrrec important, no tenir problemes econòmics i tenir una certa edat. Tres factors que, sumats, et donen aquest tipus de persona. La que potser ara –abans no ho hauria fet– es gratarà l’engonal en públic, abandonarà tota il·lusió d’urbanitat o respecte. Tot se’ls en refot. “L’alternativa quina era?”. Matar-lo. Potser van riure, van renegar quan van saber que s’havien –posem-hi cometes– “equivocat”. “Hostia, tíos, la hemos liao parda”. Potser van dir això? I què van fer després? Sopar, fer copes? Un rot en acabat? Petó a la família quan van arribar? “Com ha anat la feina?”, pregunta l’esposa. “No me’n parlis! No me’n parlis! Si et dic el que ens ha passat no t’ho creuràs! Ens hem confós de tio, hem segrestat el que no era”, contesta ell. “Ah, quina murga. I ho heu pogut arreglar?”, vol saber ella. “Sí, sí, l’hem deixat anar. Perquè l’alternativa quina era?”
