A Joan Rocamora, per sempre més
Demà a la tarda –ja es pot anticipar– els carrers de Barcelona seran plens de gent, especialment de gent jove –i no tan jove– reclamant que baixi el preu que es paga per viure, que com més lliure ix més car, com taral·lejava l’Ovidi. Per sort col·lectiva, des d’una nova fornada d’activistes socials que, en la darrera dècada, han fet de la defensa fonamental del dret a l’habitatge un dic de denúncia social, un espai de retrobada democràtica i un clam d’esperança sencer. No és qualsevol manifestació, la que convoca el Sindicat de Llogateres: toca el nervi de la major problemàtica vital de milers i milers de persones, de les bases materials i immaterials del país i de l’enorme forat negre que hipoteca el present i segresta el futur. Més de 4.000 organitzacions ja s’han sumat al reclam d'abaixar uns lloguers que s'enduen el 40% dels salaris: de la Taula del Tercer Sector a Ecologistes en Acció, del Consell Nacional de la Joventut a tot l’escoltisme català, de la FAVB al Sindicat de Manters, de la CGT a CCOO i UGT, de la Xarxa d’Economia Catalana al moviment feminista, passant per Òmnium i l’ANC. Fins i tot l’equip femení del Club Esportiu Europa ha canviat l’horari del partit per animar a participar de la manifestació. A més, 60 comitès de base han dinamitzat la mobilització, hi haurà 30 columnes que arribaran a peu al centre de la ciutat des de totes les perifèries i s’han distribuït 150.000 cartells comarca a comarca, barri a barri i porta a porta. Quant molts demanen on paren els joves obliden deliberadament que cada matí, de gairebé cada dia, estan aturant desnonaments. Probablement també contra els qui tant demanen on paren els joves. Panorama de contrapregunta: a Catalunya, des del 2008, els lloguers han pujat un 58%, els preus un 56% i els salaris un 23%. A Barcelona, des del 2014, el lloguer s’ha enfilat embogidament un 73%. Què, qui, com, quan i per què s’han permès les lògiques de l’especulació més depredadora? La pregunta no espanta tant com la resposta. Però és avui quan ens juguem el demà i és demà quan ens juguem l’avui.
Per contra, l’argumentari bàsic del nucli dur del sector immobiliari –i la seva teranyina d’interessos– és d’una banalitat que esparvera i d’una indiferència que indigna: cada cop que el moviment aconsegueix obrir el debat, que ja costa i molt, s’amaguen sota el recurrent "no hi ha solucions màgiques", màscara victimista del "no pensem moure un dit" i enèsima perversió del fals "no s'hi pot fer res". Qui vol fer res, cerca un estri; qui no, una excusa. I alguns només cerquen estris per mantenir i ampliar els guanys sobre les espatlles de tantes famílies: pur capitalisme rendista i sociòpata. Passa, però, que les excuses ja estan esgotades i esvaïdes en aquesta fira ininterrompuda d’orgia immobiliària. Es podria afegir que per màgia nigromant, la seva, de pura necroeconomia: sempre guanyen al preu de posar la vida impossible. Perquè el que no ha estat gens màgic ni en cap cas ha estat cap solució –sinó l’epicentre del problema– és el que gairebé tots, els uns i els altres, han fet en les darreres dècades. Des de les polítiques públiques fins al tsunami immobiliari, passant per la xacra dels fons voltor, l’auge dels pisos turístics i la cultura del totxo feta or. Després, a cada tímid avenç, a cada pedaç legislatiu, a cada nova llei, ells hi troben sempre la nova trampa i un nou frau on potinejar: fugir ara cap al lloguer de temporada, per exemple. El juliol passat, aquest diari informava a les clares dels comptes catalans: un 7,2% del país ingressa anualment 6.000 milions d’euros anuals per lloguers. És el conflicte que amb rigor assenyala el Sindicat de Llogateres: un 6% de rendistes contra un 94% que no ho són. I el legislador que empara uns pocs i ofega uns molts.
La dimensió pandèmica per la qual els carrers seran a vessar demà és la següent i és prosaica i no màgica. I em remeto a les dades oficials. Des del primer desnonament aturat a la Bisbal del Penedès el 2010, s’han produït als Països Catalans gairebé 350.000 desnonaments, que han afectat vora 800.000 persones. No hi posin xifres, posin-hi cares, rostres i cossos. Aquell fou el preu col·lateral, entre d’altres, del rescat bancari públic i impúdic que mai no tornarà: 50.000 milions d’euros. És a dir, que des de la primera osca de la sagnia fins a la darrera d’ahir mateix, tota l’arquitectura institucional i l’estructura política, judicial i policial ha dedicat tots els esforços a vulnerar el dret fonamental a l’habitatge i no pas a garantir-lo. Ningú ha perdut casa seva per ser propietari –ningú i ningú reclama que així sigui–, però milers l’han perdut per no poder arribar a final de mes davant una especulació que ja ha esdevingut font directa i primària de precarització, empobriment i exclusió. Cortesia dels que confonen un dret fonamental amb un bé de mercat –o una cosa o una altra, totes dues és impossible, senyories–. Aquest dolor social esdevé alhora vergonya política. Amb arguments més que espuris, Junts –potser commemorant el 50è aniversari de Convergència– va impedir a l’octubre el debat democràtic –com altres impedien qualsevol debat sobre el referèndum fa no tant– oposant-se a la tramitació sobre la regulació de lloguers, nascuda a proposta del Sindicat de Llogateres. Passat pels miralls que tot ho deformen i tot ho escateixen, el mínim democràtic exigible és reclamar-los que siguin tan àgils, eficients i ràpids com quan obeeixen Repsol per eliminar l’impost a les elèctriques d’una sola revolada. Solució màgica, ara sí i de cop: quan volen sí que poden, ja ho veuen. La desigualtat evident és dolorosament, democràticament, insultant.
D’avui per demà, però, el carrer bategarà com a àgora pública contra allò que fa tant que no resolen les institucions comunes davant la voracitat carronyaire dels mercats immobiliaris. El camí serà llarg, sí, però serà molt pitjor si no hi fem res. Per això el present esbós de paraules és només una crida raonable, una proposta raonada i una invitació racional a fer-los costat i a provocar que, dissabte a la tarda i gota a gota, feu una mica més gran el reclam de les generacions que ja estan venint i que ja són aquí. I que exigeixen que baixin els lloguers i que alguna vegada pugi la vida. La vida digna. M’emparo, de sobte i de memòria, en la carta que l’estimada Carme Salvador, mare de Guillem Agulló, va escriure el 1993 quan la gent dubtava sobre si eixir al carrer a dir-ho tot o quedar-se a casa perquè no passés res de res: "Aquests dies, per desgràcia, els vostres fills han fet abundants manifestacions contra el feixisme i el racisme, i molts d’ells ho han fet d’amagat perquè vosaltres no els n’heu donat permís. Us comprenc, teniu por. I feu bé de tenir-ne, perquè els llops estan ací, a l’aguait; si no, vegeu què li han fet al meu fill. Si teniu por, que no hi vagen, però aneu-hi vosaltres. Demostreu-los fins a quin punt sou solidaris i que val la pena lluitar per una societat lliure i democràtica". Ningú ho podria dir millor que ella. Demà, als carrers. Pels lloguers.
