L'ingrés de les societats occidentals –nosaltres– en el futur que nosaltres mateixos havíem imaginat està resultant un pèl escrofulós, a causa en part de les similituds entre la realitat i les fabulacions que n'havíem construït prèviament. Aquesta campanya de l'empresa Worldcoin (darrere de la qual hi ha Sam Altman, CEO d'OpenAI i ChatGPT) que ofereix criptomonedes a canvi de la informació biomètrica de l'iris (en teniu informació i opinió solvents en aquest diari), té una mica de l'imaginari de diversos budes de la narrativa americana. Utilitzar l'iris com a contrasenya per identificar individus fa pensar en Philip K. Dick o en Ballard. La corporació multinacional que compra la informació dels iris de les persones per un valor en criptomonedes equivalent a uns seixanta euros sembla sortida de les pàgines de Don DeLillo. Les llargues cues de ciutadans que esperen durant hores (fent unes birres, si s'escau) perquè els escanegin el globus ocular a canvi de quatre rals podrien sortir en alguna novel·la de John Fante o de Chuck Palahniuk. I així successivament.
En el relat es van consolidant elements recurrents, com la figura de l'amo global (el mencionat Sam Altman, empresari per antonomàsia de la IA, és, per descomptat, jove, megalòman, visionari i exageradament ric, com Musk, Zuckerberg i tots els altres), que remet directament a la dels grans magnats de començaments del segle XX, reapareguda en el declivi de les societats del benestar. També reapareixen les cues de la fam, o, si més no, les de la precarietat. Globalitzada, això sí: els morts de gana d'avui fan hores de cua per obtenir 60 eurets per la cara (o per l'iris), a les portes d'un centre comercial construït per algun fons voltor, que allotja les mateixes botigues que es troben arreu de l'anomenat món democràtic, disposats a vendre informació altament sensible sobre ells mateixos a un gran poder de magnitud mundial que en farà allò que li vingui de gust (generalment, vendre'ns més productes). El turbo o tardo o mega o necrocapitalisme (s'hi poden afegir prefixos i sufixos a gust del consumidor) genera aquesta mena d'estampes, que ens causen incomoditat perquè ja les hem vist als films que no fa gaire anomenàvem futuristes i que ara comencen a ser realistes. Costumistes, fins i tot.
A la vegada, ens recorda que l'ésser humà és contingent i que el ciutadà crescut en democràcia viu aliè (ho procura, si més no) a les picabaralles dels polítics i a les grans alarmes del seu temps: l'auge dels autoritarismes, l'emergència climàtica, les guerres en curs, les massacres d'infants innocents, l'amenaça nuclear o el col·lapse dels corrents atlàntics. Al cap i a la fi, a totes les èpoques s'ha tingut la certesa d'acostar-se a la fi dels temps, ens recorda Baltasar Gracián a l'inici de l'exposició que el CCCB dedica precisament a la intel·ligència artificial, i que encara es pot visitar fins al 17 de març. Dona'm els meus seixanta euros, escaneja'm el que vulguis i deixa'm (fes veure que em deixes) tranquil.
