Almendralejo, 1 - Catalunya, 0
Almendralejo és un municipi extremeny inclòs dintre la DO Cava que fa poc ha estat d’actualitat perquè el seu ajuntament, amb el suport en ple del sector empresarial de la comunitat autònoma, es va oposar a la pretensió del Consell Regulador del Cava (amb seu a Vilafranca del Penedès) de limitar l’autorització de noves plantacions de vinya destinades a raïm per a cava. El ministeri d’Agricultura, en resolució de 24/01/17, va desestimar aquesta pretensió i, per tant, el municipi extremeny, que té capacitat per créixer, podrà augmentar la seva producció de vi base per a cava.
A Almendralejo hi ha una mica menys de 500 ha dintre la DO Cava del total de 34.000 existents a l’Estat, la majoria a Catalunya. S’estima que amb l’ampliació Almendralejo passarà a unes 800-1.000 ha, de manera que el pes del municipi seguirà sent baix. El municipi compta amb 4 de les 241 empreses de la DO, les quals van produir prop de 4 milions d’ampolles dels 245 milions de tot el sector (any 2016), i es veu que el cava extremeny cada vegada es ven més, sense descartar que això sigui degut a un boicot al cava català. En qualsevol cas, la victòria dels arguments d’Almendralejo sobre la pretensió del Consell Regulador (dominat per catalans) ha generat titulars de premsa tan eufòrics com “Extremadura gana a Cataluña y podrá incrementar su producción de cava” o “El cava catalán se encoge ante su derrota contra Extremadura”. Davant la “victòria” extremenya, el president del Consell, en un gest que recorda Sandro Rosell, s’ha apressat a afirmar que en cap moment es pretenia perjudicar Extremadura ni el seu únic municipi productor de raïm per a cava.
Tot plegat té poca importància en un sector que mou tants milions de quilos de raïm, d’ampolles i d’euros. Però sí que estem davant d’un símptoma més dels mals de la DO Cava, que, a criteri meu, són dos: d’origen i de creixement.
La DO Cava va néixer a l’empara del ministeri d’Agricultura sota l’argument que moltes zones d’Espanya elaboraven vi escumós més enllà del Penedès i que, si bé es tractava de quantitats molt petites, també tenien dret a posar-se sota el paraigua cava. I amb l’aquiescència dels dos líders del sector es va crear una cosa tan rara com és una indicació geogràfica (la DO) amb taques territorials (a Catalunya, València, la Rioja, Aragó, Navarra, Extremadura) i absolutament descompensada en volum i en potencial.
El creixement del sector l’ha marcat l’empresa líder, que, a base de qualitat i preus baixos, ha aconseguit una notable penetració en els mercats internacionals. Aquesta estratègia ha tingut efectes riu amunt, perquè ha consolidat pagar el raïm a preus que fan posar vermell a qualsevol si es comparen amb el que cobren els productors de la Champagne. A la festa del cava barat s’hi ha afegit un nouvingut, García Carrión, que encara aprofundeix més en aquesta estratègia. Resultat? Dels 245 milions d’ampolles expedides el 2016, el 88% són de cava tradicional, de preu baix; només 4 milions d’ampolles són cava gran reserva, el producte de gamma alta. Que productes de qualitats tan heterogènies comparteixin marca perjudica els més bons, ja que es veuen arrossegats pel prestigi que generen els productes de la gamma baixa, que és la que fixa el posicionament, especialment en els mercats internacionals.
Tant l’origen com el desenvolupament del sector han estat marcats per una estructura institucional que ha propiciat ser on som. El control públic i polític de la DO Cava no és al Penedès, és a Madrid, al ministeri. I al Consell Regulador qui talla el bacallà és el primer productor de cava. Que el sector tingui d’aliat l’estat espanyol té poc recorregut a Catalunya i sí que en té per a la resta de comunitats, tal com demostra l’anècdota d’un Almendralejo que ha guanyat la partida dels caves regionals. 1-0 i sense partit de tornada. I això que el país té un molt nombrós col·lectiu d’empreses que podrien competir en la primera divisió internacional.
Els cellers catalans que fan només producte de qualitat estan des-ubicats amb la DO Cava. Per capacitat productiva, per qualitat de producte, per preu hi ha un bon grapat d’empreses amb potencial de sobres per plantejar-se alternatives de marca compartida sota el paraigua de la qualitat. El futur està en més valor afegit, no en menys. El futur passa també perquè els pagesos rebin uns preus dignes. I la Generalitat en aquest tema s’hi hauria de posar de cara. Ves que el futur polític no ho posi mes fàcil del que ens pensem!