Mentre el PP es prepara per presentar-se com a víctima d'un robatori orquestrat per una conxorxa de perdedors, Vox ja es va instal·lar des de la nit del diumenge en la idea que han estat víctimes d'una conspiració per arraconar-los, al capdavant de la qual hi situen, justament, el PP. Mals perdedors: Abascal es va mostrar emprenyat i impotent, mentre que Feijóo va esperar més enllà de la mitjanit per oferir un discurset possibilista a unes masses de seguidors encara enardits que, davant de la seu del carrer Génova (aquella que Casado volia abandonar, perquè va ser pagada amb els diners en B de la comptabilitat extracomptable de la Gürtel), no podien aturar de cridar “Que te vote Txapote”. El globus punxava, molt lluny d'unes aspiracions que havien somiat fins i tot la majoria absoluta, com les que va aconseguir quatre vegades Feijóo a Galícia.
La moral de victòria de la dreta espanyola és essencialment futbolera, i per això és infantil i no admet matisos ni mitges tintes. Una explicació plausible del fracàs de PP i Vox aquest passat diumenge pot tenir a veure, efectivament, amb les exhibicions de grolleria i l'esperit revengista que han mostrat des del primer minut a les comunitats autònomes i ajuntaments on han format govern durant les setmanes anteriors. La idea de convertir en presidents de parlaments autonòmics (a Balears, al País Valencià, a Aragó) una galeria de mamarratxos negacionistes, o de posar un torero al capdavant de la cultura o un caçador a manar sobre medi ambient, els pot haver divertit molt, perquè —seguint, com dèiem, la lògica futbolera— respon al desig de refregar la victòria pels morros del contrari. Però té l'inconvenient que és un comportament que pot haver tirat enrere una quantitat important d'electors que hagin pensat que, si “el canvi” havia de consistir en això, no valia la pena. De la mateixa manera, l'intent de Feijóo de fer veure que no coneixia Vox de res, mentre el PP hi lligava governs i fins i tot feia passar vergonya pública a la seva cap de llista a Extremadura, obligant-la a desdir-se del que havia dit i a governar amb Vox, també pot haver tingut a veure amb el resultat.
Tanmateix, i això també val si hi ha repetició electoral, la política espanyola seguirà sent frontista: hi ha la dreta ultranacionalista (i alguna adhesió que pugui tenir, com la d'UPN) i tot el que no és la dreta ultranacionalista. “Tot el que no és la dreta ultranacionalista” inclou plantejaments tan diversos que poden arribar a ser antagònics (això que el corresponsal del The New York Times a Madrid descrivia com a “political muddle”) però amb això és amb el que cal jugar. El PSOE i Sumar han aturat bé el cop. Però, si d'aquesta no entenen d'una vegada que el seu futur depèn de fer-se realment càrrec de la pluralitat nacional, cultural i lingüística de l'estat espanyol, haurà servit de poc. I fer-se càrrec d'aquesta diversitat implica, per començar, governar amb independentistes catalans i bascos, i amb mallorquins i valencians, i amb gallecs, sense avergonyir-se'n.
