El que té de fosc l’acord de claredat

El que té de fosc l’acord de claredat proposat pel president Pere Aragonès no és pas la voluntat de fer clares les condicions per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. El que és absolutament obscur és el fet de preveure que pugui ser resultat d’un acord. De manera que, per molt que els experts i tota aquesta mostra aleatòria de ciutadans a qui es consultarà siguin capaços d’establir criteris de claredat, el que no té cap futur és que l’altra part acordi alguna cosa voluntàriament.

Té raó el president Pere Aragonès quan, davant el rebuig a la seva proposta, demana a la resta de partits quina alternativa tenen per resoldre el conflicte polític entre Espanya i Catalunya. Prou que sabem que la petició del president no té cap recorregut per la banda unionista, particularment del PSC, que ni tan sols reconeix que hi hagi cap conflicte a resoldre, i que assegura –pensant en els seus interessos, esclar– que tornar a parlar de referèndums de sobirania sí que reobriria un conflicte del qual s’atribueix la resolució. 

En canvi, demanar als partits independentistes quina és l’alternativa que tenen pensada per arribar a la independència té tot el sentit. I en té, sobretot, perquè l’acord de claredat no ho és, d’alternativa. El retorn actual a l’autonomisme per, des d’allà, tornar a especular sobre futurs acords amb l’Estat no és una alternativa mínimament raonable. L’acord de claredat és, més aviat, una xutada de pilota endavant a l’espera d’un miracle que ja sabem que no es produirà. Però la proposta té aquesta virtut i potser és el que realment busca: forçar la resta de l'independentisme a concretar una estratègia, i no tan sols donar voltes i més voltes sobre l’objectiu final.

I és que el problema que ara mateix té l’independentisme no és tècnic, no és sobre la claredat dels mecanismes necessaris per a l’exercici de l'autodeterminació. El problema és polític, en el sentit d’on treu la força per proposar una solució que pugui ser considerada legítima en l’ordre internacional. Perquè, siguem clars: d’estudis i informes sobre les raons històriques, econòmiques, culturals, socials i polítiques que justifiquen la voluntat d’emancipació nacional n’hi ha més que un foc no en cremaria. D’antics i de recents, de públics i de secrets, de frívols i de rigorosos, d’il·luminats i dels que toquen de peus a terra. Estic segur que, en proporció a la nostra dimensió, som el país més ben –i mal– autoreflexionat del món. Calen més informes?

Si alguna cosa vaig aprendre com a membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional –i d’haver col·laborat, encara abans, en el document Estatuir Catalunya– és que de reflexió tècnica i jurídica n’hi ha per donar i per vendre. Però que del fet de tenir raó, o com a mínim de ser raonable en el que vols, no se’n deriva pas ni que te la donin, la raó, ni que tinguis la força per imposar-la. Malgrat tots els que insisteixen a parlar d’enganys, tots els enviats de les cancelleries més importants del món per conèixer de prop els treballs d’aquell Consell Assessor marxaven afirmant que eren davant de la independència tècnicament més ben preparada de la història. I era així. Però totes aquelles bones raons no van ser suficients.

D’informes, estudis, anàlisis, propostes, debats, congressos, jornades, simposis... n’hi ha milers i milers. I és absurd creure que pel fet de tenir un parell de raons més l’adversari es rendirà a l’evidència. No fer memòria de tots els esforços d’anàlisi i de reflexió previs –com deia Jordi Carbonell de la prudència– també ens pot fer traïdors. No voler entendre –o voler enfosquir– la naturalesa del conflicte emmascarant-lo amb hipotètics acords només pot ser útil per a un qui dia passa any empeny. O per allargar aquella conllevancia d’Ortega que Carod-Rovira ja havia equiparat a la frustració.