Quina és la diferència entre preu i valor? Si ho preguntem a Warren Buffet, el guru de les inversions, el preu és el que es paga, el valor el que s’obté. Per al gat vell de les finances, apamar les qualitats ocultes d’un actiu és necessari per treure’n el màxim suc a llarg termini. Però no cal ser un poeta per copsar, com Quevedo o Machado, que confondre valor i preu és neci per altres raons.
El filòsof Michael Sandel fa més d’una dècada que va alertar —en el llibre sobre Lo que el dinero no puede comprar— d’un fenomen més funest que la cobdícia dels operadors: l’expansió dels mercats a esferes de la vida que no els pertanyen. En el gabinet de curiositats sobre allò a què hem acabat posant preu n’hi ha d’insòlites i d’aberrants. Pagar per gaudir d’una cel·la més còmoda en una presó, als EUA, o per rebaixar la pena, a casa nostra (Dani Alves), o ser admès en una universitat de prestigi, també als EUA. Pagar per caçar un rinoceront negre en perill d’extinció, a Sud-àfrica. Per contaminar, en les polítiques mediambientals de la UE. O per no fer cues. Cada cop més, els rics se les poden saltar olímpicament, per accedir a serveis essencials o per obtenir avantatges trivials, però simbòlics; per pujar a les atraccions (als estudis Universal) o a l’Empire State. Per fer ús del carril exprés (Lexus) de les autopistes o fer via als controls de seguretat dels aeroports (fast track). Priority és sinònim d’estatus en un món on el temps és or… i l’or és temps. Els americans són els líders d’aquest mercat del temps, que dinamita l’ètica democràtica de la cua i garanteix un accés privilegiat a qui s’ho pot permetre, no a qui més ho necessita ni a qui més ho valora. Fins i tot hi ha empreses que contracten sensesostre perquè els lobistes es colin al Congrés abans que qui espera el seu torn (col·lectius ecologistes, en algun cas sonat).
Gairebé no notem la tendència a desplaçar les formes no mercantils de distribuir béns: la tanda, el mèrit, la necessitat, l’atzar, el sorteig, la insaculació. Només ens sacsegen les extravagàncies o les barbaritats. Saber que hi ha gent que passa un mal moment que accepta cedir les dades de l’iris per quatre criptomonedes; llogar el cap o el front, no metafòricament sinó literalment, per tatuar-s’hi un anunci; o fer de conill d'Índies humà. Defensar, com Milei, que es pugui comprar un ronyó, com si fos capipota. No són excentricitats ni ocurrències, sinó conseqüències grotesques del pas d’una economia de mercat a una societat de mercat, on els economistes fan fora polítics i filòsofs de l’àgora pública. Em pregunto què pensaria Kant (“Les coses tenen preu, les persones, dignitat”) sobre les iniciatives que conceben els refugiats com a “costos” o càrregues de les quals podem desfer-nos o com a font d’ingressos, en lloc d’éssers humans en perill a qui cal acollir i protegir. Els saberuts economistes de Yale que proposen assignar “quotes” per país (que es poden vendre a altres països) no tenen present que no es tracta d’instruments de guany ni objectes d’ús, sinó de subjectes de drets; individus singulars i no columnes d’un Excel. Tampoc els responsables de la deportació del contingent de sol·licitants d’asil del Regne Unit a Ruanda, una pantomima de democràcia. Per la mateixa raó, no s’hauria de comerciar amb els drets i obligacions de ciutadania (dret de vot, deure de ser membre d’una mesa electoral). Ves per on, Espanya es resisteix a eliminar el tràfic repugnant de les Golden Visa, els permisos de residència per a qui compra un immoble de mig milió d’euros en amunt. Tampoc hi ha prou control sobre el destí de les dades que “cedim”, malgrat escàndols com el de Cambridge Analytica, en què dades sensibles de Facebook van servir per manipular psicològicament els votants en les eleccions que va guanyar Trump.
L’ús creixent dels incentius dineraris per a qualsevol decisió, en totes les manifestacions del comportament humà, respon a aquesta visió del món. I això que no són infal·libles, perquè no som calculadores amb potes. Hi ha estudis que demostren que poden ser contraproduents, perquè desplacen motivacions més elevades. Oferir diners per extraccions de sang o per acceptar una instal·lació no desitjable (un abocador, una planta de reciclatge) fa que la predisposició es retragui. Res innocu. Es degrada un impuls altruista (solidaritat, deure cívic, esperit comunitari) i es converteix en una transacció rutinària. Hem de pagar als alumnes per llegir o per treure bones notes, com fan als “programes d’incentivació” a Texas? O els denunciants de frau, per animar-los a comunicar infraccions, com fa el regulador americà?... Decidir quines propostes són estimables o corrosives no pot quedar en mans del mercat. Qui creu que els diners ho fan tot, ho acaba fent tot per diners. Malgrat que la crisi financera va destapar la ineptitud de l’autoregulació per repartir el risc de manera raonable, la lògica mercantil s’imposa.. En bona part, per la fascinació pels “experts neutrals” que no es mullen entre preferències admirables, reprovables o abominables. Ni millor ni pitjor, sinó tot el contrari. El resultat és un discurs públic drenat d’energia cívica, sols pertorbat pel crit dels activistes o el clam dels poetes. “Perdurarà per sempre el feixisme dels diners”, es plany Narcís Comadira.
L’efecte és catastròfic per a les persones amb pocs recursos, privades de béns i serveis elementals. El dret a l’habitatge s’esfondra quan es transforma en una inversió, un actiu immobiliari. Hem passat de voler una llar a conformar-nos amb un sostre; d’una casa a una habitació. El llenguatge és simptomàtic: comprar un pis “amb bitxo” quan el llogater és d’edat avançada es considera una ganga, no una pràctica vergonyosa.
A la inversa, l’economia es personifica, gairebé s’humanitza. Uns mercats financers “deprimits”, “expectants”, “inquiets”... celebren esdeveniments, com les eleccions, quan ensumen una victòria complaent. Passen ànsia o tenen por. Però no ens confonguéssim, l’avidesa dels uns és la fam de la resta. Quan els mercats “tremolen”, són les persones que passen fred.
