El moviment #MeToo, que ha servit a milions de dones de tot el món per compartir les situacions masclistes i misògines que han patit al llarg de la seva vida, va néixer el 2017 arran de les denúncies contra el productor depredador Harvey Weinstein. Moltes dones van trencar aleshores el silenci que acompanya els abusos i les agressions al món laboral. I les coses van començar a canviar. Es va acabar la impunitat d’alguns agressors. Es va assenyalar una anomalia que s’havia convertit en normalitat i que socialment s’havia assumit amb aquell “això s’ha fet tota la vida” que és gairebé tan terrible com l'“és que no ho poden evitar”. Però des del 2017 han passat molts anys i encara no hi ha dades sobre abusos i assetjament al món laboral perquè qui continua pagant el preu de denunciar són les víctimes i no els agressors. Perquè fins i tot després que un agressor reconegui els fets, amb la condescendència corresponent, la dona que l’ha assenyalat continua sent jutjada. Sobre ella hi ha sempre la sospita que s’ha aprofitat de la situació. O se li recorda que podria haver dit que no, perquè es veu que en aquesta vida no hi ha res més fàcil que dir NO, especialment al teu cap de la feina. Per això el #MeToo és encara un acte, essencialment i vital, de companyonia entre dones que es reconeixen en els episodis que han viscut les altres. Sí, és veritat, alguns d’ells han estat jutjats pels seus propis actes i delictes. I no tot acaba als jutjats perquè el que s’està denunciant públicament i de manera lícita és un comportament que forma part del masclisme estructural amb el qual les dones han de conviure. I no tot són delictes. Però tot són actes.
Fa molts anys que diem que les redaccions dels mitjans són plenes de dones i que, en els càrrecs directius, desapareixen. Aquest diari fa molt de temps, també, que n’és una excepció. La normalitat consisteix a mantenir la bretxa salarial, que té molt a veure amb la dificultat de les dones per accedir als sous més alts, els que van amb el càrrec, i que una generació darrere una altra pateixi l’abús sexual de poder. Això no només passa als mitjans de comunicació, òbviament. És una xacra generalitzada en l’àmbit laboral. Les dones que han patit aquestes situacions s’han qüestionat a elles mateixes com a professionals perquè s’han sentit valorades exclusivament pel seu cos. No conec cap home que s’hagi qüestionat per què li han donat una feina. Se’n creu mereixedor. Perquè als homes no els valoren ni pel cos ni, moltes vegades, pel seu cap. Els valoren perquè com a homes surten més avançats a la graella de sortida. Faig un símil automobilístic perquè se sentin més identificats. La broma no fa gens de gràcia. Oi.
M’he estat esperant perquè vull deixar d’escriure aquest article. Ja l’he escrit moltíssimes vegades. I portem tants #MeToo de dones que podríem empaperar el món. És el moment de fer el pas següent. Els homes han de trencar el seu silenci i la seva complicitat davant el masclisme. Que facin un #AllMen. No cal que es flagel·lin, això va a gustos, però ens convé i els convé una revisió d’ells mateixos, que es descobreixin còmplices d’una injustícia i d’unes actituds que els poden fer vergonya en solitari, però que les celebren en grup. Que ens alliberin a nosaltres de passar-nos la vida assenyalant el que és impropi. Ens hi hem deixat la pell. Literalment. Els cedeixo la meva columna, si cal. Encara que tenen tot l’espai del món per deixar d’amagar-se. Que el facin servir d’una vegada. Els estem esperant.
