Allibereu Sànchez i Cuixart

Cada vegada que l'estat espanyol fa el sord a les peticions d'organismes internacionals que reclamen l'alliberament dels presos polítics catalans, multiplica el seu descrèdit com a estat democràtic i de dret davant de la comunitat internacional, i soscava de manera greu la seva pròpia credibilitat. Aquesta vegada torna a ser Amnistia Internacional (AI) la que exigeix, concretament, que el president d'Òmnium, Jordi Cuixart, i l'expresident de l'ANC, Jordi Sànchez, siguin excarcerats, i no de qualsevol manera, sinó —textualment— de forma “immediata i incondicional”. És la vuitena vegada que aquesta organització de drets humans exigeix això mateix, i com és de suposar, una vegada més l'estat espanyol en farà cas omís. Així no fan més que abonar la “llegenda negra” que tant de greu sap als nacionalistes espanyols. Però el fet obvi és que un estat membre de la Unió Europea no pot tenir presos polítics (per molt que oficialment es negui que ho són; no en faltaria d'altra) sense presentar-se davant del món com un estat democràticament fallit, que de retruc fa malbé la credibilitat de la mateixa UE. Com ha fet notar Cuixart en un comunicat: “Amnistia reitera que amb el nostre empresonament es criminalitza el dret de reunió i la llibertat d'expressió, la desobediència civil, mentre l'Estat ens manté suspès el tercer grau i el dret a sortir a treballar amb l'11.2”. I ho qualifica com “una vergonya democràtica”. Algú objectarà que Cuixart és part directament interessada, però el cas és que no hi ha moltes altres maneres de descriure-ho.

Els casos de Cuixart i Sànchez —i també el de Carme Forcadell— són segurament els més escandalosos, perquè es tracta de dos líders civils —i, en el cas de Forcadell, de la presidenta d'un Parlament en exercici de les seves funcions-. Però és evident que l'exigència d'alliberar Cuixart i Sànchez és extensiva a Forcadell, Forn, Turull, Romeva, Junqueras, Bassa i Rull. No tan sols perquè ho demanin AI i també Human Rights Watch o el grup de treball de detencions arbitràries de l'ONU, o perquè ho sentenciés de facto el Tribunal Europeu de Drets Humans a través de l'anomenada “doctrina Junqueras”. És que també ho ha acabat donant a entendre la mateixa justícia espanyola: les sentències recents del TSJC sobre els antics membres de la mesa del Parlament, i sobretot la de l'Audiència Nacional sobre Trapero i l'antiga cúpula dels Mossos, contradiuen obertament els criteris que van dur el Tribunal Suprem a dictar les penes de presó que estan complint els líders polítics i civils catalans.

S'hauria de fer amb una llei d'amnistia, evidentment. Però si la força i la voluntat polítiques no basten, que surtin al carrer amb indults o amb una reforma del Codi Penal. Ara bé, això és més profund que canviar unes lleis: es tracta de canviar una mentalitat que es nega a adaptar-se de debò a la democràcia, i que fa bandera de la unitat d'Espanya per mantenir uns privilegis de casta. I per defensar això, com va dir Rubalcaba, estan disposats a pagar qualsevol preu.